Bestiari del procés: J.M. Aznar, J. Barberà i A. Bassas

Aznar, José María (ex-president del Govern espanyol).
Aixecar-se de nou.
A la vista que la figura presidencial és d’autèntic encefalograma pla, la Convenció celebrada pel Partido Popular el cap de setmana passat va ressuscitar la mòmia de José María Aznar. Resultat: una tibantor evident amb Mariano Rajoy i l’assenyalament del perill català. L’habitual amenaça que no pot quedar impune un torcebraç com el que em plantejat a l’Estat espanyol i una crida a la mobilització de l’espanyolisme el 27-S. S’entén que, aquesta vegada, almenys, la mobilització que es demana serà per anar a votar, no per impedir-ho. Com sempre, l’efecte del matonisme de l’heroi de les Açores i de Perejil, ha estat el de convèncer uns quants catalanets més de la inconveniència de compartir estat amb una dreta cavernària i incorregible, que si no fugim, ens trobarem periòdicament al capdavant del Govern.

Barberà, Jaume (periodista).
Realisme àcid.
Un home en permanent estat de mal humor. Si, és cert, els motius hi són, però caldria reflexionar-hi una mica. Hi ha qui pensa que es pot construir des del negativisme, des del retret permanent? Que es pot fer atractiva una idea des de l’acidesa constant, no contra els altres, sinó... contra els propis? Prou de fer-nos mal, si és possible: el 27-S tenim la possibilitat extraordinària, per la que tanta gent de diverses de generacions de catalans ho haurien donat tot, de votar el primer Parlament català de la història amb un mandat explícitament independentista. Queixar-nos per terra, mar i aire que el procés no és com a nosaltres ens agradaria no condueix exactament enlloc. Només, a fer-nos arribar a aquell dia en les pitjors condicions possibles. Que, per cert, és el que volen els enemics de la llibertat de Catalunya.

Bassas, Antoni (periodista).
Sòlida lucidesa.
Potser per la manca de condicionants que assetgen d’altres veus subjectes a forta pressió, en Bassas, amb els seus magistrals vídeo-editorials al diari ARA (per a mostra, un botó) esdevé una mena de far per a navegants en el nostre convuls procés. Independència de criteri combinada amb mirada clara per anar al gra. El seu sa optimisme de fons (compatible amb picar la cresta, també, quan convé) contrasta amb la deriva permanent cap al pessimisme que els grans mitjans no paren d’abonar dia sí dia també, per cert, que s’ho facin mirar, amb la col·laboració de veus que fins fa no gaire semblaven fiables. L’escassa premsa que ha construït com a marc mental el nostre país serà molt important en el combat definitiu dels propers mesos: cal tornar a posar de manera urgent el debat sobre els costos de la dependència en primera línia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas