Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J.M. Aznar, J. Barberà i A. Bassas

Aznar, José María (ex-president del Govern espanyol).
Aixecar-se de nou.
A la vista que la figura presidencial és d’autèntic encefalograma pla, la Convenció celebrada pel Partido Popular el cap de setmana passat va ressuscitar la mòmia de José María Aznar. Resultat: una tibantor evident amb Mariano Rajoy i l’assenyalament del perill català. L’habitual amenaça que no pot quedar impune un torcebraç com el que em plantejat a l’Estat espanyol i una crida a la mobilització de l’espanyolisme el 27-S. S’entén que, aquesta vegada, almenys, la mobilització que es demana serà per anar a votar, no per impedir-ho. Com sempre, l’efecte del matonisme de l’heroi de les Açores i de Perejil, ha estat el de convèncer uns quants catalanets més de la inconveniència de compartir estat amb una dreta cavernària i incorregible, que si no fugim, ens trobarem periòdicament al capdavant del Govern.

Barberà, Jaume (periodista).
Realisme àcid.
Un home en permanent estat de mal humor. Si, és cert, els motius hi són, però caldria reflexionar-hi una mica. Hi ha qui pensa que es pot construir des del negativisme, des del retret permanent? Que es pot fer atractiva una idea des de l’acidesa constant, no contra els altres, sinó... contra els propis? Prou de fer-nos mal, si és possible: el 27-S tenim la possibilitat extraordinària, per la que tanta gent de diverses de generacions de catalans ho haurien donat tot, de votar el primer Parlament català de la història amb un mandat explícitament independentista. Queixar-nos per terra, mar i aire que el procés no és com a nosaltres ens agradaria no condueix exactament enlloc. Només, a fer-nos arribar a aquell dia en les pitjors condicions possibles. Que, per cert, és el que volen els enemics de la llibertat de Catalunya.

Bassas, Antoni (periodista).
Sòlida lucidesa.
Potser per la manca de condicionants que assetgen d’altres veus subjectes a forta pressió, en Bassas, amb els seus magistrals vídeo-editorials al diari ARA (per a mostra, un botó) esdevé una mena de far per a navegants en el nostre convuls procés. Independència de criteri combinada amb mirada clara per anar al gra. El seu sa optimisme de fons (compatible amb picar la cresta, també, quan convé) contrasta amb la deriva permanent cap al pessimisme que els grans mitjans no paren d’abonar dia sí dia també, per cert, que s’ho facin mirar, amb la col·laboració de veus que fins fa no gaire semblaven fiables. L’escassa premsa que ha construït com a marc mental el nostre país serà molt important en el combat definitiu dels propers mesos: cal tornar a posar de manera urgent el debat sobre els costos de la dependència en primera línia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…