Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Mas, N. Serra i G. Ubasart

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Reacció necessària.
Tal i com era previsible, el TSJC ha admès a tràmit la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. S’engega el mecanisme que ha de portar-los, tal i com vol el Govern espanyol, al banc dels acusats. La societat civil ha engegat una campanya d’autoinculpacions per donar-los suport. La força de la figura presidencial, envigorida pel nou 9-N i el TSJC, però, corre risc de deteriorar-se si continua escolant-se el temps sense noves passes en el procés. Ara, el president té moltes possibilitats de tornar a guanyar les eleccions: d’aquí un any el més probable és que no. Cada vegada sembla més clar que l’única sortida és la de convocar d’una vegada les eleccions, que ja li reclamen fins i tot alguns dels seus “spin doctors” més fidels. Si ho hagués fet el 10-N, ell mateix i el país sencer ens hauríem estalviat l’actual paràlisi.

Serra, Narcís (exvicepresident del Govern espanyol).
Exigència de responsabilitats.
Aquesta setmana hem sabut que el Jutjat d’Instrucció núm. 30 de Barcelona dictava una interlocutòria per enviar a judici els sobresous de Catalunya Caixa. Literalment, deia: “los acusados, unos beneficiarios directos por la aprobación de unos elevados ingresos a su favor y otros convenios de orden económico y otros en connivencia o con temeridad rayana en el dolo con el propósito de ser bien vistos en la institución y abriendo puertas a alguna expectativa o posibilidad futura, todos en perjuicio y desprecio de los intereses de la entidad, de su finalidad, y de los intereses generales, tomaron las aparentemente reprobables que se consideran.” Ensorrat el model de caixes, els ara imputats, Adolf Todó i Narcís Serra, definits pel FROB com a “gestors irresponsables”, representen la perversió i el saqueig d’unes institucions socials que constituïen una magnífica eina de servei al país. Censura total.

Ubasart, Gemma (membre del Consell Ciutadà de Podemos).
La Gran Impostura.
La, fins a la consagració definitiva de Gemma Galdón, molt més experimentada davant dels mitjans, cara visible de Podemos a Catalunya, intervingué diumenge passat com a telonera del gran Pablo per advertir-nos, entre altres coses, que ningú pot dubtar de la seva catalanitat. I ara. De cap manera. Del que dubtem és de la seva honestedat. Bàsicament, perquè encara esperem que concretin quin és el seu projecte alternatiu per evitar que Catalunya voli lliure. De moment, només sabem com volen fer-lo realitat (és un dir!): que creuen que qui defensa la viabilitat d’una Declaració d’Independència al Parlament de Catalunya està enganyant els ciutadans d’aquest país, però que qui, en canvi, pensa com ells que l’encaix del nostre país a Espanya ha de passar per un procés constituent pactat amb el PPSOE en el que es reconegui l’exercici de l’autodeterminació, no. Senzillament, de traca.

Comentaris

  1. Se'm fa difícil entendre el què li està passant pel cap al President de Catalunya, Artur Mas. Per què no segueix avançant? Hi ha tensions dins de la coalició de CiU? Duran Lleida li està fent xantatge? Està rebent pressions des de Madrid?
    No em puc creure que en el punt on hem arribat, i amb bona participació de la Generalitat, ara tot se'ns en vagi a n'orris.
    Tampoc no em vull creure que aquest bloqueig sigui degut a protagonismes personals i de partit. No. No podria ser, ni se'ls podria perdonar mai de la vida.

    El que sí ens cal és no parar i fer via per avançar ferms i sense flaquejar. Tots junts. Ajudant-nos sense impertinències. Estem a la vora de fer el cim i ara no ens podem permetre cap caiguda.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…