Bestiari del procés: A. Pastor, A. Simó i S. Vidal

Pastor, Ana (ministra de Foment).
Pressa de pèl permanent.
L’amiga del conseller Vila no desaprofita cap oportunitat per fer un nou forat a les finances públiques, a compte de les infraestructures de la capital d’Espanya. Fa alguns dies, després del procés de socialització de les pèrdues multitudinàries de les autopistes radials de Madrid, s’anunciava la construcció d’una xarxa d’autovies que voregen la capital per unir Àvila, Segòvia, Guadalajara, Tarancón, Toledo i Maqueda. Aquests dies, som-hi, una inversió d’1,13 MEUR per a condicionar l’estació d’Atocha i permetre el funcionament d’un tren d’enllaç directe amb Barajas, de caràcter estrictament provisional, mentre s’acaben les obres de l’AVE. Cal recordar que Madrid i el seu aeroport ja estan connectats amb metro i rodalies de RENFE. Tot plegat, de tan bèstia, esgota qualsevol reflexió que no sigui la de tornar-nos a la conclusió que aquesta soferta colònia ha de fer botifarra a la metròpoli per via d’urgència.

Simó, Anna (portaveu d’Esquerra Republicana).
Negociar des de l’ultimàtum.
A nivell públic, des de mitjans d’octubre fins ara és difícil trobar un repertori més gran de fets i declaracions tan contraproduent per a l’assoliment de l’acord. Naturalment, no em refereixo només a la portaveu republicana. Potser els mitjans hi contribueixen, però aquesta constant escenificació pública d’exigències i ultimàtums a l’altre és una estranyíssima manera d’assolir l’acord. Potser (segur) es tracta de traslladar als propis una actitud de fermesa en la negociació, però el cert és que infon en el conjunt de l’opinió pública sobiranista una imatge de batussa permanent que no ajuda gens a evitar el desànim. Si no volem que la societat civil esclati d’indignació convindria anar posant al congelador amenaces, emplaçaments públics i ultimàtums i concentrar-nos a restablir de cara endins les millors condicions per a l’acord més important de la nostra història.

Vidal, Santiago (jutge de l’Audiència de Barcelona).
Encetar el debat que suma.
Després de tants mesos de presentar la seva contribució com “la” Constitució catalana i de la persecució patida de part del CGPJ, aquesta setmana ha passat massa desapercebuda la publicació del text de proposta de nova carta magna. El moment no pot ser més propici: encallats en les llistes amunt i avall, fa massa temps que no parlem de la Catalunya que volem, amb la que hem de seduir als nous partidaris de la independència que encara ens falten. D’una lectura ràpida, tres desacords: la renúncia a l’establiment en el futur de llaços polítics amb la resta dels Països Catalans, la no atribució d’estatut de llengua oficial a l’aranès i, sobretot, l’establiment d’un sistema prou agreujat (amb una majoria reforçada de dos terços) de reforma constitucional, que ens faria caure en els vicis d’inflexibilitat de l’actual Constitució espanyola: una democràcia que no confia en el criteri dels seus ciutadans no és de qualitat.

Comentaris

  1. Granollacs,
    Una puntualització sobre això que dius de l'Anna Simó.
    En línies generals hi estic d'acord (no té sentit fer escarafalls amb ultimàtums quan el projecte és tan colossal --la independència--), però diria que el que va dir l'Anna Simó no és res més que el ja havia dit ERC dies enrere: que la data límit és el debat de pressupostos.
    Crec que va ser més la caixa de ressonància (és a dir, els mitjans) allò que va fer la impressió que hi havia un "nou" ultimàtum. No era "nou", i potser no era ni ultimàtum, crec jo (potser m'erro).
    Ho dic perquè, a vegades, els mitjans magnifiquen una declaració que feria referència a una cosa que ja s'havia dit abans i no havia suscitat cap interpretació de gruix.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas