Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Rivera, X. Sabaté i Q. Torra

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
Nova política.
Com bé saps, benvolgut lector, Ciudadanos és l’estendard de les noves formes contra la partitcràcia. En ple procés d’expansió a Espanya (fa una pila d’anys que les televisions de Lara treballen intensament), Rivera es planteja ja molt seriosament no presentar-se a les eleccions catalanes, gairebé enganxades a les generals. Sí, vol fer el salt definitiu a Madrid, com tot bon espanyol. Aquesta setmana hem sabut (després dels continus sainets relacionats amb la corrupció que van salpebrant el partit) que la direcció ha fulminat sense contemplacions la possible candidatura del periodista Frederic Ferri a l’alcaldia de València, al qual Rivera havia ofert digitalment el lloc feia un mes. El motiu: una actitud excessivament crítica amb el tancament de Canal 9 i l’ús natural de l’expressió País Valencià per referir-se al seu país. Realment, tot plegat molt, però molt, un exemple de nova política!

Sabaté, Xavier (diputat del PSC al Parlament de Catalunya).
Demagògia mítica.
Aquesta setmana les xarxes socials (a iniciativa de l’Albert Pereira) recollien la polèmica entorn a les darreres declaracions de l’exconseller socialista tarragoní, autor (recordareu) d’aquelles famoses escalfades d’estiu que vinculaven la preparació de la Via Catalana de 2013 amb les morts a les platges. Ara, sense embuts, aprofitant la defunció d’un pacient quan era traslladat en ambulància a Bellvitge, ha afirmat que “el desgovern de Mas i Junqueras mata”, pel fet que la unitat d’hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona només és oberta dotze hores diàries. Tan taxativa afirmació contrasta amb el fet que, quan el mateix Sabaté era delegat del govern tripartit a Tarragona, el temps d’obertura del servei era pràcticament de la meitat d’hores del que és ara. A ell, doncs, caldria qualificar-lo d’assassí en sèrie. Si més no, de la dignitat política.

Torra, Quim (director del Born Centre Cultural).
Memòria i present.
En fer balanç de l’any passat, el del Tricentenari, hem sabut que el Born Centre Cultural ha estat el museu barceloní més visitat, per davant d’indrets de culte futbolístic o artístic com ara el Museu del FC Barcelona o el Museu Picasso. Pocs podien esperar un èxit tan destacat d’aquest nou equipament cultural tan llargament esperat: la capacitat demostrada pel seu director es pot considerar un element determinant. La dedicació i la intel·ligència capaç de convertir l’espai de memòria en un punt de debat i de reflexió sobre el nostre present vibrant hi ha estat present, pràcticament, a tota hora; tant, com la reeixida oferta pròpiament expositiva i museística. El repte més difícil, ara, mantenir aquest rol de pol cultural destacat de la ciutat, una vegada superat el recolzament institucional als actes de memòria relacionats amb la commemoració de 1714.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…