Bestiari del procés: A. Rivera, X. Sabaté i Q. Torra

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
Nova política.
Com bé saps, benvolgut lector, Ciudadanos és l’estendard de les noves formes contra la partitcràcia. En ple procés d’expansió a Espanya (fa una pila d’anys que les televisions de Lara treballen intensament), Rivera es planteja ja molt seriosament no presentar-se a les eleccions catalanes, gairebé enganxades a les generals. Sí, vol fer el salt definitiu a Madrid, com tot bon espanyol. Aquesta setmana hem sabut (després dels continus sainets relacionats amb la corrupció que van salpebrant el partit) que la direcció ha fulminat sense contemplacions la possible candidatura del periodista Frederic Ferri a l’alcaldia de València, al qual Rivera havia ofert digitalment el lloc feia un mes. El motiu: una actitud excessivament crítica amb el tancament de Canal 9 i l’ús natural de l’expressió País Valencià per referir-se al seu país. Realment, tot plegat molt, però molt, un exemple de nova política!

Sabaté, Xavier (diputat del PSC al Parlament de Catalunya).
Demagògia mítica.
Aquesta setmana les xarxes socials (a iniciativa de l’Albert Pereira) recollien la polèmica entorn a les darreres declaracions de l’exconseller socialista tarragoní, autor (recordareu) d’aquelles famoses escalfades d’estiu que vinculaven la preparació de la Via Catalana de 2013 amb les morts a les platges. Ara, sense embuts, aprofitant la defunció d’un pacient quan era traslladat en ambulància a Bellvitge, ha afirmat que “el desgovern de Mas i Junqueras mata”, pel fet que la unitat d’hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona només és oberta dotze hores diàries. Tan taxativa afirmació contrasta amb el fet que, quan el mateix Sabaté era delegat del govern tripartit a Tarragona, el temps d’obertura del servei era pràcticament de la meitat d’hores del que és ara. A ell, doncs, caldria qualificar-lo d’assassí en sèrie. Si més no, de la dignitat política.

Torra, Quim (director del Born Centre Cultural).
Memòria i present.
En fer balanç de l’any passat, el del Tricentenari, hem sabut que el Born Centre Cultural ha estat el museu barceloní més visitat, per davant d’indrets de culte futbolístic o artístic com ara el Museu del FC Barcelona o el Museu Picasso. Pocs podien esperar un èxit tan destacat d’aquest nou equipament cultural tan llargament esperat: la capacitat demostrada pel seu director es pot considerar un element determinant. La dedicació i la intel·ligència capaç de convertir l’espai de memòria en un punt de debat i de reflexió sobre el nostre present vibrant hi ha estat present, pràcticament, a tota hora; tant, com la reeixida oferta pròpiament expositiva i museística. El repte més difícil, ara, mantenir aquest rol de pol cultural destacat de la ciutat, una vegada superat el recolzament institucional als actes de memòria relacionats amb la commemoració de 1714.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas