Ves al contingut principal

La clau són els 50 escons

El moment és d'una transcendència absoluta. Arribem al final del camí de tensió extrema després del 9-N, que haurà necessàriament de ser en forma d'acord, encara que (desgraciadament) només sigui per sortir del pas i continuar treballant noves enteses, pas a pas. S'entenen, doncs, els plantejaments més elevats... i també els més personalistes i partidaris. Digueu-me ingenu, però sóc del parer ens cal, per no fer-nos més mal, pensar bé. Sabeu que des de (gairebé) el principi he considerat que tres llistes potents, del president, socialdemòcrata i anticapitalista, amb un punt compartit sobre la independència, és la fórmula que posarà al proper Parlament més diputats disposats a votar una Declaració d'Independència. Seria, a més, una fórmula no ideal però prou clara: la comunitat internacional sap sumar i una etiqueta conjunta i un programa comú sobre l'objectiu de la plena sobirania generarà automàticament un mandat democràtic indiscutible (pels qui no vulguin discutir-ho tot!). Un mandat fort si les tres llistes (està garantit) sumen majoria absoluta i extra-fort, imbatible (encara que ara mateix sembla molt difícil), si superen la meitat dels vots emesos. 

De la proposta d'Artur Mas de llista unitària, però, reconec un avantatge indiscutible (aquest sí, no el de la claredat del resultat, que és pot assolir igualment amb altres fórmules): assegura la continuïtat del lideratge del president. Intenteu allunyar-vos del "hooliganisme" imperant (m'hi esforço). No és per un interès personal: al cap i a la fi, el Gran Timoner es dóna a ell mateix divuit mesos per plegar definitivament. Mantenir el lideratge de Mas en aquesta fase resolutiva del procés passa necessàriament per evitar que el president llepi novament, com en 2012, amb un nou resultat que suposi una reculada d'altres deu o dotze escons respecte als cinquanta diputats actuals al Parlament de Catalunya. No us enganyeu, doncs, Mas només donarà el seu braç a tòrcer amb una convocatòria electoral si veu assegurat aquest mig centenar d'escons (o més), a base d'aportacions estrella de la societat civil. Hem sentit durant molts mesos Oriol Junqueras, mentre les enquestes apuntaven el creixement primer i el "sorpasso" després d'Esquerra, afirmar que ara, l'important, no era guanyar unes eleccions, sinó fer la independència. És, doncs, el moment de la coherència i la generositat màxima: l'adversari electoral potser no s'ho mereix, però el país sí.

Comentaris

  1. Totalment d'acord.
    En bastants anys no havíem tingut un President de la Generalitat prou honest per dur endavant aquest pas. Endavant doncs! L'altre, en Junqueras, President d'ERC, també té moltes més garanties de seriositat que no pas abans amb els anteriors, des de fa temps. Per altra banda, tinc la impressió que, de la mateixa manera que abans amb en D-Ll, ara amb en Joan Herrera, aquest entorpeix el procés com a mínim amb els comentaris fora de lloc que sempre està fent, ara sí ara també. La ràbia sense contenir que destil·la aquest grup polític està fent mal a tot el nostre país, per més que tingui molta raó. Només que ho fa pixant a fora de test. La ràbia se li menja l'oportunitat del moment per fer un país lliure, després de 300 anys d'opressió. Llàstima, perquè hauria pogut fer molta més bona feina treballant pel país que en contra de partits.

    ResponElimina
  2. A mi també m'agrada molt l'anàlisi que fas en aquest apunt.
    Tanmateix, un contrapunt: no sé si en Mas obtindrà 50 diputats. Crec que traurà millor resultat del que li donen ara les enquestes, però és possible que baixi de 50 diputats.
    I ho diu un que creu que el lideratge d'en Mas és l'ideal per a culminar el procés...

    ResponElimina
  3. Sempre i quan Mas i el seu entorn hi juguin de debò. Que passarà si no es així ???

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…