Ves al contingut principal

La clau són els 50 escons

El moment és d'una transcendència absoluta. Arribem al final del camí de tensió extrema després del 9-N, que haurà necessàriament de ser en forma d'acord, encara que (desgraciadament) només sigui per sortir del pas i continuar treballant noves enteses, pas a pas. S'entenen, doncs, els plantejaments més elevats... i també els més personalistes i partidaris. Digueu-me ingenu, però sóc del parer ens cal, per no fer-nos més mal, pensar bé. Sabeu que des de (gairebé) el principi he considerat que tres llistes potents, del president, socialdemòcrata i anticapitalista, amb un punt compartit sobre la independència, és la fórmula que posarà al proper Parlament més diputats disposats a votar una Declaració d'Independència. Seria, a més, una fórmula no ideal però prou clara: la comunitat internacional sap sumar i una etiqueta conjunta i un programa comú sobre l'objectiu de la plena sobirania generarà automàticament un mandat democràtic indiscutible (pels qui no vulguin discutir-ho tot!). Un mandat fort si les tres llistes (està garantit) sumen majoria absoluta i extra-fort, imbatible (encara que ara mateix sembla molt difícil), si superen la meitat dels vots emesos. 

De la proposta d'Artur Mas de llista unitària, però, reconec un avantatge indiscutible (aquest sí, no el de la claredat del resultat, que és pot assolir igualment amb altres fórmules): assegura la continuïtat del lideratge del president. Intenteu allunyar-vos del "hooliganisme" imperant (m'hi esforço). No és per un interès personal: al cap i a la fi, el Gran Timoner es dóna a ell mateix divuit mesos per plegar definitivament. Mantenir el lideratge de Mas en aquesta fase resolutiva del procés passa necessàriament per evitar que el president llepi novament, com en 2012, amb un nou resultat que suposi una reculada d'altres deu o dotze escons respecte als cinquanta diputats actuals al Parlament de Catalunya. No us enganyeu, doncs, Mas només donarà el seu braç a tòrcer amb una convocatòria electoral si veu assegurat aquest mig centenar d'escons (o més), a base d'aportacions estrella de la societat civil. Hem sentit durant molts mesos Oriol Junqueras, mentre les enquestes apuntaven el creixement primer i el "sorpasso" després d'Esquerra, afirmar que ara, l'important, no era guanyar unes eleccions, sinó fer la independència. És, doncs, el moment de la coherència i la generositat màxima: l'adversari electoral potser no s'ho mereix, però el país sí.

Comentaris

  1. Totalment d'acord.
    En bastants anys no havíem tingut un President de la Generalitat prou honest per dur endavant aquest pas. Endavant doncs! L'altre, en Junqueras, President d'ERC, també té moltes més garanties de seriositat que no pas abans amb els anteriors, des de fa temps. Per altra banda, tinc la impressió que, de la mateixa manera que abans amb en D-Ll, ara amb en Joan Herrera, aquest entorpeix el procés com a mínim amb els comentaris fora de lloc que sempre està fent, ara sí ara també. La ràbia sense contenir que destil·la aquest grup polític està fent mal a tot el nostre país, per més que tingui molta raó. Només que ho fa pixant a fora de test. La ràbia se li menja l'oportunitat del moment per fer un país lliure, després de 300 anys d'opressió. Llàstima, perquè hauria pogut fer molta més bona feina treballant pel país que en contra de partits.

    ResponElimina
  2. A mi també m'agrada molt l'anàlisi que fas en aquest apunt.
    Tanmateix, un contrapunt: no sé si en Mas obtindrà 50 diputats. Crec que traurà millor resultat del que li donen ara les enquestes, però és possible que baixi de 50 diputats.
    I ho diu un que creu que el lideratge d'en Mas és l'ideal per a culminar el procés...

    ResponElimina
  3. Sempre i quan Mas i el seu entorn hi juguin de debò. Que passarà si no es així ???

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…