Ves al contingut principal

La independència serà acordada, i tant!

Un dels ítems que el dependentisme, del Partido Popular a Podemos, repeteix darrerament dia i nit és aquell que afirma que la independència, si és que algun dia s’assoleix, només podrà ser si és pactada amb Espanya. Tanta insistència té un objectiu clar, que no amaguen els enemics de la plena sobirania del nostre poble, el d’evitar a tota costa la imminent convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries que desemboquin, com ho faran, de manera natural, davant del tancament en banda del Govern espanyol, en una Declaració d’Independència. De fet, amb tanta insistència, el que pretenen sobretot es confrontar en l’imaginari les dues coses: DUI i pacte. Assolit l’objectiu de blocar per terra, mar i aire la possibilitat de convocar una consulta a l’escocesa, ara es tracta d’evitar l’única alternativa, la que la majoria dels països que han obtingut la independència a l’Europa dels darrers cent anys han emprat: una votació parlamentària com a conseqüència d’unes eleccions que hagin generat un mandat democràtic clar i diàfan sobre la voluntat d’independència de a comunitat política afectada.

I no, amigues i amics, per més que s’entestin. Procés pactat entre parts i Declaració d’Independència no només no són incompatibles, sinó que només (radicalment, només!) la segona pot generar l’escenari per fer la primera possible. Certament, no podem declarar la plena sobirania al Parlament sense assegurar-nos prèviament que, bàsicament, amb el control del territori i la hisenda, serem capaços de sostenir-la al dia següent i començar a recavar els primers reconeixements internacionals. Però també, tal i com ens ha deixat ben clar fins ara, des del Partido Popular a Podemos (amb el seu intent de retornar-nos al bucle de la reforma constitucional), està meridianament clar que el Regne d’Espanya només serà obligat a pactar el procés d’independència per part dels seus creditors internacionals (interessats a prevenir l’esclat de la bomba del deute), quan el món sàpiga que la nostra voluntat de secessió és ferma i definitiva, és a dir, després d’haver-la declarat solemnement al nostre Parlament. Així que sí, la plena sobirania del nostre país només serà possible de manera acordada, però just després que Declarem la independència. Només hi haurà negociació sobre la independència després de declarar-la.

Comentaris

  1. Aquest plantejament tan clar i entenedor per la seva simplicitat, a vegades dubto que els nostres dirigents, farcits de prejudicis i tacticismes de curta volada, siguin capaços de compartir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…