L’estat del procés: retard i realitat

Si hem d’atendre al nivell d’insults del cap de setmana, és evident que l’impacte del famós acord en els nostres adversaris ha estat dur i, com tantes vegades abans, inesperat. Portàvem dies en els quals ells i nosaltres conteníem la respiració, a l’espera del desenllaç. Les ferides de la desconfiança en el nostre camp, no es pot amagar, són encara prou profundes i trigarem a cauteritzar-les. Hi ha qui, de seguida, n’ha vist una oportunitat per fomentar el desànim als nostres rengles. Divendres, la tertúlia radiofònica matinal d’en Basté, per exemple, convidava directament l’oïdor a anar-se oblidant de tot plegat: la relació restablerta entre CiU i ERC, deien, en cap cas superarà les tensions derivades del procés electoral municipal de finals de maig. Sabíem, per cert, que els nostres adversaris hi sucarien pa, però no comptaven amb l’actitud d’alguns opinadors independentistes abonats darrerament, també, al pessimisme que beneficia el manteniment de l’”statu quo”.

El conseller portaveu del Govern ha reconegut aquests dies que la desconfiança és fàcil de trencar i molt costós de refer. Això val per als protagonistes implicats, però també per a la que enllaça la gent i els lideratges principals del procés. Per a molts (entre els qui em compto), el retard en la convocatòria electoral de la segona volta de la consulta suposa un cop dur, de conseqüències en la moral col·lectiva del sobiranisme difícils d’avaluar ara mateix. Cal suposar que, superat el tràngol de les eleccions de maig, tornarem a posar-nos les piles a tot drap. Caldria fer-ho, per part dels partits que recolzen al procés, des d’ara mateix. El suport al projectes polítics només pot triomfar des de la credibilitat que ara ataquen els nostres adversaris. L’allargament propiciat pel pacte entre els dos grans, des del meu punt de vista, la soscava. Així que només es podrà justificar, sostenir i fer creïble si es comença a materialitzar en aquests vuit mesos l’obertura d’un camí irreversible cap a la independència. Necessitem fets. Victòries tangibles que puguem presentar com a actius d’un procés que avança. Quan abans comencem, millor.

Comentaris

  1. En una de tantes intervencions del President, aquest deia que cal tenir preparades totes les estructures d'Estat per a que els organismes internacionals ens acullin sense dubtar-ho. Ara per ara, ens manquen encara algunes com són la posada en marxa de l'Oficina Tributària, la de la Seg. Sec. i alguna més. Afortunadament altres ja estan en marxa de fa anys com, per exemple, la nostra Policia Nacional de Catalunya. Altres, ja tenen un cert funcionament mínim com és la de la representació internacional, allò de les oficines internacionals, les ambaixades, vaja. De Justícia no en sé res, ni un borrall.
    Per tant, cal temps per poder-ho tenir tot ben endreçat i preparat per poder fer el pas decisiu i gens temperamental. Podríem perdre-ho tot per una impaciència natural i lògica que tots tenim al nostre cor. Contenció i serenitat!

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord amb el que dius, Granollacs. Calen fets clars d'aquí al setembre.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas