Ves al contingut principal

L’important és el mandat

Hem viscut emocions molt intenses des de finals de setembre, quan el Gran Timoner va signar el decret de convocatòria de la Consulta no referendària del 9-N. Les tensions intenses de la prohibició, l’acatament governamental a l’ordre del TC, l’argúcia presidencial unilateral del procés participatiu, la divisió suïcida continguda a temps i per un temps, la recuperació puntual del consens sota l’impuls de la gent i, finalment, el retorn de les conseqüències de fons de tants mesos d’incapacitat d’uns i altres per superar la desconfiança i les diferències en el camí entre els grans protagonistes polítics del procés. Som aquí. Amb un fràgil acord per seguir endavant fins el 27-S. És el que tenim, però és molt. És moltíssim. Sempre convé aixecar una mica el vol i veure les coses amb més perspectiva. Sí, és cert que ens hem deixat engolir per la dinàmica electoral espanyola. És un risc (un altre) que també haurem de vèncer. L’assoliment de la independència és una cursa d’obstacles que hem d’anar superant un a un i que només guanyarem si el convenciment dels nostres és insubornable.

Però, més enllà dels neguits i de les dificultats d’aquests darrers temps, després de tot plegat, hi ha una realitat incontestable. D’aquí 243 dies, poc més de set mesos, votarem, finalment, sí volem o no la independència del nostre país, en unes eleccions que seran de resultats inapel·lables i homologables a nivell internacional. Tenim, doncs, per primera vegada en la nostra història, l’oportunitat de constituir un Parlament democràtic, veu del poble, amb un mandat majoritari a favor de la independència nacional. Discutir ara, com sembla que els nostres líders fan, sobre si encara caldrà o no després un referèndum és, de veritat, com debatre sobre el sexe dels àngels: podem tornar-ho a proposar (com els darrers anys) una vegada i una altra, a l’Espanya del PPSOE o a la de Podemos, a la que vulgueu, però ja sabem quina serà la resposta. Sempre no. Mai podrem votar en un referèndum sobre la independència mentre hi siguem sota sobirania espanyola. Però tindrem, aleshores sí, un Parlament habilitat per respondre a aquest bloqueig amb la independència. Habilitat per la nació per tallar el dogal i fer-nos volar lliures.

Comentaris

  1. Jo havia entès que la segona votació després del 27 de setembre havia de ser per homologar o no la nostra Constitució de la Rep. de Catalunya, no que fos per tornar a les conformitats o no d'Espanya. Si és així com dic, aquesta votació se la podria retardar una mica fins que tot s'anés estabilitzant. Posem en marxa la República Catalana amb la Constitució que el Parlament voti i anem fent el dia a dia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…