Ves al contingut principal

Perversa injustícia

Del gran impacte provocat pel documental “Ciutat morta” el millor, sense dubte, és que ens ajuda a prendre consciència de l’obligació de controlar el poder sempre, sempre, sempre. Hem de tenir molt present aquesta idea a l’hora de dissenyar (com farem en els propers mesos) el nostre propi estat, però també per mantenir-nos perpètuament vigilants, perquè no hi ha prou amb establir unes bones bases de partida, sinó que caldrà ser-hi amatents sempre. Amb diferència, sota el meu criteri, el més escandalós de de tota la història, amb diferència, és el fet que tots els ciutadans haguem de pagar una pensió d’invalidesa de prop de dos mil euros mensuals als dos policies barcelonins implicats, dos autèntics delinqüents, declarats com a incapacitats justament poc després de rebre una condemna per tortures a un detingut. Quina casualitat temporal més estranya. En comptes d'expulsió del cos, pensió vitalícia: és difícil resistir-se a la impressió que se'ls paguen serveis prestats. A qui?

A un nivell més, diguem-ne, de funcionament, sorprèn també la incapacitat de la justícia per a assumir la possibilitat (tantes vegades comprovada a la pràctica) d’un error amb conseqüències tan greus com portar a la presó un innocent. Resulta que, una vegada arribats a una sentència ferma, les tornes es giren i a la pràctica s’estableix una presumpció de culpabilitat. És per aiò que ara, diuen tots els experts, calen proves clares i inequívoques (les que haurien calgut per condemnar) per deixar-la sense efecte. És públic i notori que tots els implicats ja han completat la pena que els va ser imposada. Imaginem-nos, però, que encara fossin a presó: seria lògic mantenir-los-hi en aquestes circumstàncies? El documental ha mostrat que el cap d’informació de la Guàrdia Urbana i els dos policies sobre el testimoni dels quals va fonamentar-se bàsicamet la condemna, en altres casos van declarar en fals (i els dos darrers, torturar). Una vegada han quedat tan profundament desacreditats els testimonis que van donar lloc a la condemna, és lògic mantenir la presumpció de culpabilitat dels acusats?

Comentaris

  1. Sí, resulta molt indignant. És la meva confirmació de que tot plegat, i arreu del món on hi passa el mateix, dins d'aquests cossos s'hi troben molt feliços gran part dels violents, assassins i feixistes. Un bon conjunt. Al principi, quan s'estava creant el cos de la policia nacional de Catalunya, els nivells d'exigència eren bastant elevats. Bastant més que les proves d'ara. Sobretot, les de capacitat intel·lectual. Les van haver d'abaixar perquè no arribaven a cobrir les places desitjades.

    ResponElimina
  2. Esto es lo que en Occidente se denomina 'democracia', es un mal generalizado, es estructural, no accidental.
    Espero, deseo, que cuando seamos un País, un Estado, estas cosas se soluciones, aunque sé que pido un imposible.
    Un saludo desde la meseta.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.