Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J.M. Bartomeu, F. Caja i A. Dante-Fachín

Bartomeu, Josep Maria (president del FC Barcelona).
A arranar-ho tot.
Que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin, diu la cèlebre sentència. És cert, resulta patètic veure la junta més dependentista dels darrers temps, la junta d’ordre, la que invocava per terra, mar i aire la necessitat de no barrejar política i esport per a no donar cap suport al procés independentista, la que ha fet responsable del club l’Albert Soler, autèntic ariet històric contra les seleccions esportives catalanes, dir que el club és objecte de persecució per part de les institucions espanyoles. Però que sigui patètic pel desvergonyiment de qui ho diu no vol dir que no sigui evidentment cert. Està clar que ensorrar la segona institució més important del país és un element clau en l’estratègia d’arranar Catalunya. Pensar el contrari és d’una innocència angelical.

Caja, Francisco (president de Convivencia Cívica Catalana).
Estratègia de confrontació.
Es pot dir més alt però no més clar: l’objectiu de l’escàs (afortunadament) dependentisme espanyolista que se sent estranger a casa nostra és el de fer retornar el català a les masies. Supremacisme pur, desconnectat de la realitat (que veu en el català un mitjà de promoció social) en grau superlatiu. Un missatge adreçat Albert Rivera com l’esperança blanca, tot i que a l’Alicia també li deu enviar cartes semblants dient-li que confia en ella cegament. La sorpresa, del text, més enllà del seu caràcter aterridorament bel·ligerant i xenòfob, l’assumpció de la més que previsible derrota: plantejar la continuació de la guerra lingüística en una Catalunya independent, tot aprofitant la feblesa de la seva posició, amb l’objectiu que “más tarde o más temprano, el castellano volverá a señorear en Cataluña”.

Dante-Fachín, Albano (periodista).
Manca coherència.
Diu l’apartat primer de l’article 162 de l’Estatutet de la Moncloa actualment en vigor: “Correspon a la Generalitat, en matèria de sanitat i salut pública, la competència exclusiva sobre l’organització, el funcionament intern, l’avaluació, la inspecció i el control de centres, serveis i establiments sanitaris.” Afirma aquest periodista, croat del nostre sistema públic de salut, que la independència (amb indicis de tant pes com el que en diu l’esborrany del jutge Vidal o la sectorial de Salut de l’ANC) és un greu perill per a la seva continuïtat. Els catalans som, segons sembla, constitutivament incapaços de mantenir-la. Per això, veig en Dante-Fachín un punt d’incoherència. Per salvar la sanitat pública no només s’hi ha d’estar en contra de la independència. A la vista de l’article 162 de l’Estatutet cal demanar, ja, la suspensió de l’autonomia. Des de Madrid, amb Alfonso Alonso dirigint les operacions, tot canviarà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…