Ves al contingut principal

CiU: la gran partida d’escacs

L’episodi viscut la setmana passada al Congrés dels diputats espanyol fa tota la impressió d’una maniobra tipus globus sonda. Probablement, la direcció de Convergència va aprofitar una votació impresentable, acordada per Duran, a favor d’una altra proposta del Partit Popular per retallar drets polítics, per començar a testar, en el seu millor terreny, quins són els recolzaments interns de Josep Antoni Duran i Lleida. De fa anys, els convergents han seguit la tàctica de posar en evidència que ja no hi pinta res a base de xiular, mirar cap a una altra banda i no contestar cap dels seus atacs (concentrats en la famosa epístola dels divendres). Tot i que els depressius del procés continuen esbombant que anem tan malament, l’estat actual del cas Duran (i la dissolució d’Iniciativa dins Podem) és la prova del cotó de què hem arribat a l’estadi final. La unitat entorn a l’anomenat dret a decidir és una pantalla superada i ara anem ja de cara a barraca: independència sí o no.

Sembla evident que els partits estan per deixar aquest debat (amb l’acord sobre el full de ruta) per a després de les municipals. Convergència, però, pateix també per l’efecte que pugui ocasionar la presència de Duran i els seus en els seus resultats electorals del 24-M. L’estratègia de fons, però, tot i l’atzagaiada del Congrés, segueix inalterada: que Duran marxi el més sol possible. El de la Franja intenta, naturalment, tot el contrari, convertint el seu cas particular en el cas Unió. CDC vol que Duran i uns pocs acòlits saltin de manera gairebé natural en el mateix moment en el qual la Llista del President aposti per un programa netament independentista pel 27-S. Un programa impossible d’assumir per qui ha fet de la intermediació de la dependència una forma de vida durant trenta-cinc anys, però del qual són ja obertament favorables una majoria aclaparadora dels votants d’Unió i fins i tot una part important dels seus quadres.  Duran, en canvi, en el seu darrer servei, vol la fi de la federació i apartar el vell partit, sencer, del procés d’independència. Crec que l’opció convergent serà la guanyadora.

Comentaris

  1. És més, la refundació de CDC ja és un fet potencial que a ningú no se li escapa: Un nou partit independentista, aquest de centre. Aquesta és la jugada d'en Mas, crec. Ho acabaran d'ajustar just abans o després de les nostres eleccions plebiscitàries. D'aquesta manera s'aparta del pujolisme i d'en Duran-Ll. A sobre, crec que satisfà els desitjos de la gran majoria dels seus militants. Poder respirar aire net i sa.
    A sobre, a en D-Ll ja no li surt res bé; ja no té prou vista per intuir les jugades dels seus contrincants. No podia preveure que li passaria això al Congreso de los Disputados? Ho hauria pogut aturar donant llibertat de vot. Esclar que tot plegat deu ser allò de que veus venir la patacada i no la pots aturar de cap manera, perquè la seva fidelitat amb els secrets d'Estat el deu obligar a certs compromisos de fidelitat també amb el PP. Tots els CDC encara no deuen haver acabat de riure del ridícul que li han provocat.
    A aquest sí que se li ha acabat el bròquil, a sobre essent un mal perdedor. I és que les obcecacions sempre porten al precipici, senyor Duran!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…