Ves al contingut principal

La decisió inajornable del Gran Timoner

Fins ara potser ha estat intel·ligent deixar que Josep Antoni Duran i Lleida anés fent xup-xup en la seva pròpia inanició. Certament, l’ocurrència anomenada Construïm està resultant patètica: ni tan sols l’extraordinari recolzament mediàtic de la premsa d’ordre ha aconseguit fer quallar mínimament el partit de centre-dreta catalanista antisobiranista que (conscient de la impossibilitat que el vell partit demòcrata-cristià que comanda el seguís) ha intentat articular darrerament el líder d’Unió. Sí, fins ara, ignorar-lo potser ha estat potser el més encertat. Durant mesos, quan el pacte entre CiU i ERC semblava prou sòlid, cada atzagaiada a la seva prèdica setmanal dels divendres, seguida d’un silenci sepulcral dels afectats, servia per retratar el que tots sabem: que el de la Franja, després de passar de personatge més valorat a menys de la política catalana (amb permís de l’Alícia, és clar), ja no pinta absolutament res.

Però ara, crec modestament, toca canviar d’estratègia. Si Duran va ser clau per desgastar la credibilitat d’Artur Mas el novembre de 2012, ara, en les properes eleccions municipals, pot tornar-ho a ser. Si la voluntat de Convergència és anar, als pocs mesos, el 27-S, amb un programa obertament independentista i confia en el recolzament de darrera hora d’Unió per mantenir la federació, perquè deixar obert aquest debat fins després dels comicis del maig? Convergència té l’obligació de forçar la màquina i d’empènyer com abans UDC a prendre la decisió definitiva: Duran o federació, Duran o càrrecs als Ajuntaments. Del contrari, presentar-se a les eleccions amb el flanc obert d’un encara president d’Unió que nega directament el caràcter plebiscitari de les eleccions de setembre (amb la possibilitat que col·loqui centenars dels seus fidels en llocs claus per decantar majories arreu del territori), significa, pràcticament, fer-li la campanya a Esquerra Republicana. Alfred Bosch ja ho ha vist.

Comentaris

  1. Podríem dir que ja ho tenim tot dit respecte d'en Duran-Lleida. Però, si seguim amb aquest gra al cul és perquè ens pica. I, doncs, per què no anem al cirurgià a que ens el tregui? Ens fa por? Quina mena de pes específic hi té aquest D-Ll dins de tot aquest entramat polític-econòmic-social de tota Espanya? Quines martingales té dins del seu sarró per a que en Mas no se'l tregui d'una vegada de sobre? El partit UDC, s'entén. Si els indep. d'UDC se senten molestos de ser apartats, ja es queixaran. Però, de moment segueixen molt obedients al diví mandat del seu Papa de torn, Duran-Lleida.
    Jo, amics, només hi veig una possible jugada permanent d'en D-Ll: el xantatge al què deu estar sotmès tota la CDC per part d'UDC. Fi, finet, endolcit, però al cap i la fi, xantatge. Perquè no m'ho puc creure que CDC segueixi creient que en D-Ll pugui seguir essent una peça clau intermediària amb Madrid si les coses s'arribessin a complicar massa. Més aviat jo el veig com un element entorpidor; un element que només mira pel seu benefici personal, el seu emmirallament.
    Avui mateix, en Santi Vila el qualifica de polític del passat. És veritat, en D-Ll està tan caducat com un menjar passat de data. A nivell personal, no li suporto la seva intemperància verbal, el seu autoritarisme. Per no gastar tanta impertinència que vagi al seu psicòleg i que li recepti algun calmant que li permeti veure la realitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…