Ves al contingut principal

Les incògnites que (no) genera la dependència

Heu llegit bé: em refereixo a la dependència, l’etiqueta que correspon a l’estatus polític contrari al que desitgen per al seu país milions de catalans. Tot sovint, saberuts opinadors partidaris de l’ordre, l’estabilitat i l’statu quo (molts d’ells, per cert, que es reclamen decididament d’esquerres!), als quals veiem, sovint amb vergonya aliena, al servei i de bracet de l’establishment per aturar el procés d’independència del nostre país, acostumen a posar de relleu en les seves compareixences als mitjans, a la mínima oportunitat, les múltiples incerteses que genera el procés. Tot és dubte i foscor, combinada amb una exigència absoluta de certesa en el que passarà. Un filar prim que, naturalment, no apliquen a l’altra cara de la moneda, al revers, a les conseqüències del manteniment de la situació actual de dependència. Aquí no cal explicar res. És l’estat natural de les coses. Cap referència a què serà de les nostres pensions dins Espanya. O del pagament d’un deute desbocat als nostres creditors internacionals.

Fa anys que alguns ens esforcem a avisar. Cal deixar caure el lliri a la mà. Algú (amb mala llet, la mateixa que hi posen ells) ha d’encetar d’una vegada el debat públic, seriós, en tots els àmbits, amb dades prospectives, sobre les conseqüències de no assolir la independència en un termini de temps raonable. Cal començar a emprar també (com fan tots els qui volen blindar l’statu quo arreu del món) l’estratègia de la por. Expliquem-ho ben clar: el percentatge dels espanyols que volen immobilisme en el repartiment del poder territorial al Regne d’Espanya o fins i tot menys autonomia és d’un 64% (inclosos catalans i bascos!). És a dir, mantenir la dependència ens garanteix una ofensiva brutal contra les escorrialles que ens queden d’autogovern de manera permanent, especialment, quan els cicles polítics portin al poder la dreta espanyola continuadora del franquisme. Expliquem-ho arreu i a tothom: la independència té costos de transició; la dependència, de liquidació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…