Ves al contingut principal

Lliçons avançades de supremacisme lingüístic

Com en gairebé tot, l’espanyolisme fa trampa. En la qüestió lingüística, carreguen contra el sistema d’immersió (com tothom sap, més teòric que real al nostre país) sota la bandera de la llibertat: els pares tenen dret a escollir la llengua de l’educació dels seus fills; naturalment, en el cas que siguin espanyols i de llengua castellana, perquè si són estrangers o parlants d’altres llengües peninsulars, de l’aragonès al gallec, aleshores, res de res. Per això sobten articles curulls de supremacisme lingüístic com el de Francisco M. Toro a un dels mitjans digitals del dependentisme català: manifesta la seva total incomprensió (en un to que heu de llegir, perquè és difícil de definir sense fer-ho) pel fet que pares de llengua materna castellana tallin el cordó lingüístic que els uneix als seus avantpassats i passin a parlar en català als seus fills. Dantesc. Quin horror, mare meva. Però no quedàvem que cadascú feia en aquesta matèria, exactament el que li sortia de l’arc de triomf? Ah, que l’argument només val si és per fer bullir l’olla d’una suposada persecució del castellà...

Com resulta que el cas que el senyor Toro (quin cognom més adequat!) “denuncia” és exactament el meu, el de casa nostra, he decidit esplaiar-me un xic. Sí. Resulta que la seva mare i un servidor som de llengua materna castellana i en canvi parlem als nostres fills en català. Terrible, sí. Passa que ens vàrem socialitzar a la universitat en català, ens vàrem conèixer i enamorar després en aquesta llengua i és també la que emprem habitualment a la feina. Algun problema? I passa que repetim amb els nostres fills el mateix esquema que els nostres avantpassats van fer el darrer segle en sentit contrari: els d’un costat passaren del català al castellà perquè als anys quaranta així ho exigia l’adhesió al règim franquista; els de l’altre, molt abans, de l’aragonès al castellà perquè la seva bella i vella llengua pirinenca no feia fi. Així que, senyor Toro, no en tenim cap dubte, el nostre canvi lingüístic és el més digne del que han fet els nostres en unes quantes generacions. Si més no, per un motiu: l’hem fet sense avergonyir-nos, com a resultat d’una tria lliure pels valors d’aquest país.

Comentaris

  1. És evident: Heu triat una terra per viure-hi i heu adoptat tots els seus costums, ai las! I, doncs, què havíeu de fer?
    Molt més bèstia eren aquells comentaris tan farcits d'ignorància, si no de molta mala llet: "- Pero si tiene nombre español por què habla catalán??" Això ho havien dit erudits espanyols de gran prosàpia...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…