Ves al contingut principal

Bestiari del procés: C. Forcadell, J. Pujol Ferrusola i J. Pujol

Forcadell, Carme (presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Escalfant motors.
Amb la benzina de la repressió a tot gas, aquesta setmana l’ANC ha decidit arrencar novament la campanya que ens ha de conduir fins el 27-S. Després de tants mesos justificant el nostre dret a votar, finalment, podrem entrar a fons en el debat sobre les conseqüències de la independència. Sé que em faig pesat però caldria també encetar la discussió sobre les de la dependència: només podrem valorar adequadament els suposats costos de marxar si tenim en compte, simultàniament, els de quedar-nos en un estat que camina cap a una regressió sense precedents. Hi ha, a més, molta feina a fer de cara a les municipals: cal convèncer els (com a mínim) dos milions de votants actius independentistes que el 24-M la seva tria serà fonamental per disposar d’unes institucions de base, els Ajuntaments, ben alineades amb el moment culminant del procés.

Pujol Ferrusola, Jordi (empresari intermediari).
Símbol d’una època.
Potser ha nascut una estrella. Moralment buida, això sí. D’una fatxenderia en molts moments repulsiva. Davant l’escassa dedicació/preparació dels seus oponents, repetint la seva declaració davant del jutge i amagant amb la posada en circulació d’una versió de la Camarga en realitat antiga. Més enllà de la seva capacitat de seducció (entre altres conegudes facultats), el pas del fill gran dels Pujol per la comissió parlamentària que tracta l’afer de l’ex-president, ha servit per retratar tota una època (més de dues dècades) de la política i l’economia a l’oasi autonomista català. El gran intermediari, l’aconseguidor, el comissionista, ha construït una fortuna sobre la seva capacitat per barrejar-ho tot. Catalunya i el president. El país i el partit. Catalunya, el president i el partit amb el patrimoni personal i familiar. Una autèntica pena. Sí, no ens ho mereixem. Desterrem-ho per sempre.

Pujol Soley, Jordi (expresident de la Generalitat).
Autonomisme liquidat.
La nova escenificació dels Pujol al Parlament és un veritable símbol de la fi de l’autonomisme, justament del que volem des de sempre els independentistes. La fi d’un model de relació política entre Catalunya i l’Estat espanyol basat en la tolerància del campi qui pugui a canvi de no molestar massa. De donar recolzament aritmètic-parlamentari a la majoria de torn en dificultats al Congrés, cada vegada que fos necessari, a canvi de les corresponents engrunes. Tot això, s’ha acabat. També, caldria, tota manera de fer que confongui el desplegament dels legítims interessos personals en l’àmbit privat amb l’ocupació de i l’acció des de les esferes del poder públic. Tot això, s’ha acabat. És una gran virtut d’haver posat en marxa el procés cap a la independència. Si no fos així, continuaríem al fangar. En voleu encara més proves de la conveniència del camí iniciat?

Comentaris

  1. ESPINOSA DE LOS MONTEROS: "UN MANDAU"...
    GEMMA GALDON; COM ES POT ARRIBAR A SER TAN PESADA?.
    JOAN HERRERA:AMB QUI COI PENSAR "PARLA-PACTA",VOSTE?...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…