Bestiari del procés: I. Arrimadas, J.M. Bartomeu i J. Bou

Arrimadas, Inés (diputada de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Massa catalana.
La participació de “Ciutatans” a les eleccions andaluses ha prodigat moments de sucar-hi pa. Alguns, directament, de justícia poètica. Al principi de la campanya, el delegat del Govern espanyol a Andalusia (que encara ho és, com si res), va llançar una autèntica diatriba xenòfoba contra Rivera per dir-se Albert i pretendre dirigir Andalusia des de Barcelona. Perfecte, aquest home està preparat per a entendre perquè no volem que Catalunya es governi (cada dia més) des de Madrid. Si la cosa prometia de bon començament, la traca final l’ha posat una altre representant popular, el diputat i exalcalde de Còrdova Rafael Merino, acusant Inés Arrimadas, diputada monolingüe al Parlament català, de no saber res de la seva Andalusia natal. En resum: “mejor unidos, insultados y humillados”, per repetir els mateixos resultats electorals de la suma d’UPyD i Ciudadanos a les europees. Un paper moralment galdós i políticament justet.

Bartomeu, Josep Maria (president del FC Barcelona).
Ofensiva desfermada.
El procés contra la segona institució de Catalunya continua endavant a tot drap. Un cas de celeritat judicial realment únic en la velocíssima justícia espanyola. Cada passa dels togats traspua una desmesura descarada. L’Audiència Nacional, tribunal d’excepció orquestrat per a la lluita contra el terrorisme (no d’estat) i el narcotràfic, dedicada per obra i gràcia dels interessos de la llotja del Bernabeu, a jutjar un cas de delicte fiscal i societari. Sí, per més important quantitativament que sigui. El fiscal demana, entre altres moltes coses, multes astronòmiques i fins a set anys de presó per al president que ha pujat més alt i ha caigut més baix de tota la història blaugrana. Set anys. Més del que comporten certs delictes greus. Costa d’entendre. Per molt que la història col·loqui a marxes forçades Rossell i Bartomeu en el lloc que mereixen dins la història de la institució.

Bou, Josep (president d’Empresarios de Cataluña).
Establishment descarnat.
Durant el cap de setmana (i encara dilluns) “La Vanguardia” (el diari que més censura), com fent la prèvia al llançament del darrer xiringuito d’en Duran, ha dedicat un publireportatge gratuït, a tot drap, a difondre les idees d’aquesta nova entitat que ningú no sap qui representa. Els arguments, els habituals: que amb la independència tot seria catastròfic. La música de fons, dramàticament contradictòria: que diu que els empresaris catalans no s’atreveixen a donar la cara contra la independència, tot i que, segons les enquestes que sacsegen inconscientment aquests dies, els dependentistes són majoritaris a Catalunya. Es veu que alinear-se amb l’elit, amb Pedralbes, amb Oliu i Fainé, amb el Cercle del Liceu, amb tots els altaveus mediàtics a Barcelona i Madrid a la teva disposició és súper, súper arriscat. Què en són de porucs! I tot i això, encara alguns, com Antoni Esteve, president de Farmaindústria, diuen que s’adaptaran...

Comentaris

  1. Vaja, veig que t'has decidit a parlar-ne! M'estranyava que, amb aquests ulls amb els que miro i que et veien fent l'avió, no ho fessis algun dia; amb aquests ulls meus que et veien amb gran goig com feies l'avió aterrant a terra celebrant les grans victòries en èpoques d'en Jan Laporta, reeixits últimament.
    Veig que ja no pots aguantar més i en parles de tota aquesta manera de barrejar política i esport que ens fan els espanyolistes.
    Esclar que potser els primers en vàrem ser nosaltres en aquesta implicació esportiva de la política. Només cal recordar allò de que "El Barça és més que un Club". I, és així. Sinó, només em cal recordar les èpoques en que dins d'un Club de Muntanya i jo dins de la Junta, el President de llavores -època de Franco- va haver d'anar a Madrid a impedir que desaparegués de la Fed. Cat. de Muntanya i tantes altres coses. Hi teníem un inspector permanent dins del Club que ens vigilava permanentment, encara que punyetero cas que li fèiem.
    L'esport, com l'art, les ciències, els diners, la cultura, etc., com a part intrínseca de la mateixa vida, sempre és i serà política. Podríem dir que la política és l'execució de la vida?; la realització, la legalització d'actuacions en la vida?

    ResponElimina
  2. TENS RAO PERO...ES NECESITAVA TENIR PA EL ULL,PER VOTAR D'AQUELLA MANERA TAN MASIVA AL SRO.ROSELL¡¡¡

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas