Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Puigcorbé, M. Surroca i M. Vilarrubias

Puigcorbé, Juanjo (actor i membre de la candidatura d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona).
Pas valent i aclaridor.
L’anunci del seu aterratge a la política barcelonina ha agafat a molts amb el pas canviat. La batalla de Barcelona es preveu dura. Per desgràcia, l’aspirant i favorita, Ada Colau, continua amagant l’ou sobre l’ambició nacional del seu projecte de ciutat: capital d’Estat amb recursos o ciutat de províncies a mercè de la metròpoli? No se sap, no contesta. Puigcorbé ha decidit fer el pas encara que pugui suposar-li greus conseqüències professionals en el futur. La seva aportació pot ser fonamental per al conjunt de l’independentisme, més d’enllà del seu coneixement del món cultural de la ciutat: significa obrir-se plenament al maragallisme clàssic i, per tant, fer una passa per esvair l’unicornisme, l’ensarronada federal: en aquest moment, l’objectiu més important dels qui volem un país nou i lliure.

Surroca, Montserrat (portaveu d’Unió Democràtica de Catalunya).
Nervis davant la batalla final.
La responsable comunicativa d’Unió, diputada a Madrid promocionada darrerament de la mà d’en Duran, ha menyspreat el convit a formar part de l’acord pel full de ruta sobiranista per al proper 27-S, amb un lacònic “no, gràcies”, alhora que exigia als convergents que deixin d’interferir en la dinàmica del seu partit. Ja sabeu, és allò de: sou molt deslleials si critiqueu Duran, però ell no, mai, encara que vagi a registrar, pel seu compte, un nou partit polític. En tot cas, demostra els nervis creixents d’un duranisme que viu els seus darrers moments d’hegemonia dins Unió. Cal reconèixer, però, amb preocupació, un cert emboirament en l’aposta del sector independentista per una triple resposta en consulta interna del proper 14 de juny. La possibilitat de triar federació, confederació o independència, a qui beneficiarà?

Vilarrubias, Mercè (professora i periodista).
Expulsar el català de la centralitat.
El combat sense treva, de fons, en tota circumstància, per desallotjar el català de la vida pública del nostre país és un dels objectius centrals de l’espanyolisme. Les estadístiques canten: més de quatre de cada cinc catalanoparlants són partidaris de la independència. Cap altre element s’identifica amb aquesta voluntat política tan intensament com la llengua d’ús habitual. Així que, aconseguir la submissió política del país té com a camp de batalla essencial el lingüístic. Aquesta activista contra la immersió, en l’òrbita de Ciudadanos, té clara quina és la via. De fet, la tècnica jurídica habitual, des de les curses de braus al DOGC, passant per pràcticament tot, per entrar a sac en les competències exclusives de la Generalitat en matèria lingüística. Una bona llei de bases. Una Llei General Espanyola de Llengües. Preparem-nos.

Comentaris

  1. Haig de reconèixer que em dec estar fent massa gran. Les aventures a cegues ja no m'agraden gens. I, l'Ada Colau em fa un tuf d'aventurera oportunista. Ens pot sortir una sorpresa molt desagradable, més que res per inexperta.
    En canvi, amb l'ERC també m'espanta el fitxatge constant de figures externes. A veure: Teníem en J. Portabella, que ha anat treballant des de dins durant anys i anys; de sobte ens arriba l'Alfred Bosch: sorpresa d'incògnita; Ara, en Juanjo Puigcorbé deu haver de reforçar en Bosch. Pregunto: No hi ha una pèrdua de confiança amb els que ho han treballat sempre i, que per tant, són els més experts? Ah!, i d'en Oriol Amorós què, pobre!? No sé, no sé...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…