Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Sánchez Revenga, G. Ubasart i C. Valls

Sánchez Revenga, Jaime (director general de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre).
Encunya com puguis.
El Govern espanyol ha manifestat una vegada més la seva amnèsia patològica, l’al·lèrgia a l’assumpció del propi passat, la ignorància més supina, en incloure la inscripció “70 años de paz” en una emissió espacial de monedes d’euro. Un lema gairebé idèntic als famosos "25 años de paz" que va posar en marxa el ministre Fraga el 1964, per celebrar (encara) la victòria de la sublevació franquista. Mentre continua retenint una part dels documents catalans de Salamanca, incomplint la pròpia legislació estatal al respecte, el Govern espanyol insisteix a oblidar els crims del franquisme, la manca de drets polítics, l’exercici de la repressió i la tortura i la pau dels cementeris de les seves execucions fins al darrer moment, la violència d’estat permanent al llarg de gairebé quaranta d’aquests setanta anys. Vergonyós.

Ubasart, Gemma (secretaria general de Podemos a Catalunya).
Atiar l’odi.
Podemos Catalunya: com va dir aquell, no se sap si és coincidència o declaració d’intencions, però el nom és fortament revelador, en matèria social i nacional. Esporgar el país de corruptes és altament recomanable, gairebé tant, com de sectaris. Fins i tot el nou partit ha hagut de sortir al pas de les declaracions de la Ubasart i acceptar l’error. Això sí, a l’atac, els qui les hem criticat (com sempre, tots) és que volem tapar les retallades de CiU. El cert és que, si hem de creure les enquestes, l’estrella de la nova formació, després de tocar sostre en el tombant del canvi d’any, sembla que ara veu declinar el seu auge. La volàtil política actual farà probablement que vegi força rebaixades les seves expectatives sense ni tan sols haver-se enfrontat a un combat electoral de primer ordre.

Valls, Carme (vicepresidenta de Federalistes d’Esquerra).
Estranys companys federals.
L’entitat dependentista nascuda d’una part de les restes de Ciutadans pel Canvi hauria d’afegir al seu nom la paraula Espanya. Bàsicament, perquè hi ha molts independentistes que ens considerem federalistes d’Esquerra i aspirem a uns Estats Units d’Europa seriosos. Aquesta setmana han estat notícia per un debat en el qual Miquel Iceta (en ple procés de descomposició) ha donat l’alternativa a un Albert Rivera federalista sobrevingut. L’evidència del traspàs, acomboiat pel Pont Aeri, ha fet que, a darrera hora, se’n retiressin els representants d’ICV i UDC, partits que es troben (gairebé) a les antípodes ideològiques del dependentisme fort de Ciudadanos. Una reacció normal, si tenim en compte el fonamentalisme constitucional que, fins ara, els tarongets han mostrat de manera imperturbable i que els porta ara a proposar només uns quants retocs tècnics a la Carta Magna confegida fa gairebé quaranta anys a l’ombra del franquisme.

Comentaris

  1. No sé pas amb quin ficar-me. Tots em fan prou mal.
    Potser el més cafre és aquest Revenga. M'ho va comentar un amic meu que viu a París. No m'ho vaig creure, de tant falangista elemental primari. Trobo que fins i tot sigui interessant que arribi a fer aquestes monedes de 200€. D'aquesta manera, els nostres néts veuran que el falangisme es va estirar fins 40 anys després de la mort del pitjor assassí que mai ha tingut Espanya després de Felipe V.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…