Ves al contingut principal

Bestiari del procés: M. L. Luna, A. Pastor i A. Rivera

Luna, María de los Llanos de (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Política colonial.
Després del tracte impresentable d’un magistrat metropolità a l’encara regidor barceloní Joan Laporta, aquesta setmana hem tingut la nostra dosi habitual de supremacisme lingüístic amb el maltractament denunciat, a través de la Plataforma per la Llengua, per part d’una advocada que assistia un estranger en un centre d’internament per a estrangers. Del despropòsit em quedo amb la sensació de reclusió i aïllament en terra revoltada que comencen a palesar els funcionaris colonials: el menysteniment del català es va fer a crits de "Aquí se habla en castellano. Aquí tiene usted que hablar en castellano y no en catalán. Estamos en unas dependencias españolas y aquí se habla español y punto". És a dir, que més enllà del seu tancat ja se saben en terra hostil. I el desfogament a base de pixar-se sobre l’estelada no els ho farà més falaguer.

Pastor, Ana (ministra espanyola de Foment).
Cleca europea.
Amb el vot unànime dels diputats regeneracionistes de Ciudadanos i Podemos per intentar impedir-ho (ja sabeu, els qui han d’acabar amb el bipartidisme antic però que, quan arriben els temes importants, voten amb els de sempre com un sol home), aquesta setmana el Parlament europeu ha censurat sense contemplacions el model espanyol d’infraestructures aeroportuàries, basat en la centralització, consistent a posar tota la xarxa al servei del creixement d’un sol aeroport central que, tot i això, perquè és impossible violentar les lleis universals de la física, els darrers anys es veu superat en nombre de passatgers pel del Prat. No patiu que no reaccionaran: des de sempre, el seu propòsit no és de solvència econòmica, sinó de supremacia política. I en això cremaran les barques davant l’astorament del món.

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
Guerra bruta.
Mentre els mitjans de sempre continuen llançats a impulsar la seva candidatura, els seus militants de peu continuen les pràctiques d’intoxicació a les quals ens té acostumats el dependentisme. Mentre l’IBEX35 i “El País” es posen d’acord per erosionar les expectatives electorals de Podemos i del Partido Popular, hi ha qui es dedica a fabricar cartells de falsa bandera per incriminar l’independentisme. Sota la cobertura de Societat Civil Catalana, la plataforma dependentista generosament regada (potser) amb els recursos dels 300 i del Ministeri de l’Interior, la veu pública de la qual, una setmana més, és la d’un protofranquista convicte i confés. El més divertit serà veure l’Enric Millo disculpant-se pels seus tuits contra els organitzadors i a Manos Limpias aconseguint, amb la seva demanda, la condemna dels implicats. Ah, que serà que no. Llàstima.

Comentaris

  1. Trobo molt interessant la teva aportació relacionant l'IBEX35 amb el País. Poques vegades s'arriba a relacionar la relació íntima entre el capital i les comunicacions d'una manera tan clara. Qui posa El País, hi pot anar afegint tot el reguitzell dels lligams poder-comunicació. Fins i tot, el potencial incrementat del nostre afany d'aconseguir la nostra independència amb els diaris Avui i l'Ara. Evident.
    Amb això de les seves noves trifurques de l'Albert Rivera amb aquest nou cretí d'Andalusia, trobo molt divertit que els promotors de l'unionisme, a aquest almenys, se li tornin en contra d'una manera tan clara. De què n'hem parlat sempre tots nosaltres, que no s'ho creia?? És allò de trobar-te en la teva pròpia sang les mateixes ferides que has provocat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…