Ves al contingut principal

Bestiari del procés: M. Marchena, B. Marí i J. Molinero

Marchena, Manuel (president de la Sala Penal del Tribunal Suprem).
Condemna indiscriminada i abusiva.
Sense que serveixi de precedent, potser que caldria moure’s, aquí, en el terreny de la moderació. Defensar que no es pot passar de puntetes sobre els fets, greus, del bloqueig del Parlament em sembla del tot raonable. La simple absolució seria tant com cridar a que es pugui repetir amb qualsevol excusa reivindicativa. El jutge Vidal, però, ha defensat la possibilitat d’aplicar condemnes als responsables d’actes violents amb treballs per a la comunitat. Aplicar, però, de manera indiscriminada, penes que suposen l’entrada a presó per actituds que no comporten violència, en canvi, sembla una mesura tan forassenyada que sembla incomprensible avalar. I, francament, que les nostres principals institucions, el Govern i el Parlament, s’emparin en la voluntat repressiva d’un tribunal d’excepció les deixa en una posició francament impresentable.

Marí, Bartomeu (director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona).
Censura que ens fa mal.
Sense anar més enllà, hom, per motius de simple bon gust estètic i fins i tot moral, pot estar en contra de l’estil provocador i fàcil d’alguns artistes contemporanis que busquen l’escàndol per l’escàndol. I no convidar-los a casa teva. I tant. El que no es pot fer és pretendre obligar els comissaris, de qui s’ha admès un projecte de característiques perfectament conegudes, a retirar una peça concreta per incòmoda amb el poder establert, i anunciar la cancel·lació de l’exposició tot just una hora abans de la seva presentació en roda de premsa. El ridícul internacional assolit, amb una trentena d’artistes esbombant arreu la censura de la qual han estat objecte, és un autèntic tret al peu a la marca Barcelona. I aquesta vegada, a més, lamentablement, no podem atribuir-lo a les pràctiques habituals del Govern espanyol.

Molinero, Justo (empresari de la comunicació).
Fer nosa als de sempre.
Aquell dia, potser com molts d’altres després, junts, van compartir acte i estrada, ara pràcticament fa cinc anys. Era la vespra de la Consulta sobre la Independència del 30 de maig de 2010 a Sabadell, la primera que s’assajava en una de les grans ciutats catalanes. Molinero va fer un discurs plenament identificat amb l’objectiu independentista, molt abans, doncs, que el president de CiU fes el gran viratge del setembre de 2012. Nerviós, fent de portaveu de l’establishment, Cuní l’ha convidat aquesta setmana al seu espai televisiu de viabilitat compromesa (de fet, potser hauria caigut ja de la graella si no es valorés la seva influència congelant sobre el procés) amb motiu de la presentació del seu llibre “Revoltats”, amb recriminació inclosa. I és que als de sempre, està clar, ara menys que mai, no els agrada el paper integrador d’en Justo.

Comentaris

  1. Referent als fets del Parlament trobo que sí que cal una certa presó perquè no convé interferir en el decurs normal del Parlament. Ep, no sóc jutge i, per tant, no valoro les lleis. Fins i tot, sí que hi va haver violència: Sinó pregunteu-li al diputat invident que el van sacsejar i li van apartar el seu gos pigall. Com a mínim s'hauria de valorar com una bretolada extremadament perillosa. El fet d'obstruir l'entrada al Parlament també ho trobo molt a fora de seny. Ara, jo miraria de posar-los presons de molta menor durada! Posar-los a la garjola durant tant temps és crear més violència per repressió.
    Trobo que els jutges haurien de passar unes proves prèvies al seu exercici de nivells de ponderació, moderació i no deixar-se dur per "condemnes exemplars", que és del què dóna la impressió.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…