Ves al contingut principal

Fem una crida contra el pessimisme?

Comparteixo plenament una de les darreres reflexions d’en Salvador Cardús: si en alguna cosa s’està en sortint el cantó fosc de la força dels de sempre (ell ho diu d’una altra manera) és en el desànim i la manca de confiança dels partidaris de la plena llibertat de Catalunya. De manera per a mi força incomprensible, el pessimisme més eixorc envaeix de fa mesos les pròpies files, per a satisfacció dels nostres adversaris. Vol dir això que no hem de criticar els errors propis? No, i ara. Sempre ho hem fet i ho farem. És més o hem de fer. Però no obsessivament fins al punt de convèncer-nos a nosaltres mateixos que no hi ha sortida. Mentre som al divan del psiquiatra l’”establishment” ha optat per fomentar el reagrupament del vot dependentista a Ciudadanos, fet que, a la darrera enquesta de GESOP per a “El Periódico” ha donat major visualització demoscòpica electoral a aquell espai. En realitat, es tracta, de moment i a l’espera de nous sondatges, d’una simple redistribució del vot català que encara creu en Espanya.

Què passa del cantó del sobiranisme? Hi ha hagut tries que han destrempat. Segur. Tot i això, les mateixes enquestes detecten que la solidesa de l'espai independentista configurat entre 2010 i 2014 és senzillament enorme. És cert que no anem al ritme que molts (un servidor, el primer) voldríem. Però, si elevem la mirada, el cert és que totes i cadascuna de les passes dins l’antic espai catalanista caminen en la bona direcció: del PSC van sortir definitivament, fa mesos, els sectors sobiranistes; ICV es posiciona més enllà que mai i el quadripartit que s’albira a Espanya farà cada dia més inviable el seu posicionament de reforma constitucional; UDC decidirà definitivament el 14 de juny afegir-se a un programa per a la independència; i CDC parla ja inequívocament en els seus papers (més enllà d’etiquetes de nacionalisme més o menys encertades) de la independència com a objectiu. Sí, anem lents, en dièsel, però en una direcció inequívoca i amb totes les possibilitats de triomfar si aixequem l’ànim i tornem a seduir d’una punyetera vegada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…