Ves al contingut principal

Un CEO que manté les constants vitals

Em sap greu insistir-hi, però el darrer baròmetre del CEO (encara, estimat lector/a que t’hagi desanimat), des del meu punt de vista, abunda en les constants bàsiques del país dels darrers anys. Pel que fa a la qüestió de la independència, reflecteix la resposta a una pregunta canviada. Ara ja no es realitza sota la fórmula, pròpia de les preguntes electorals, de “què votaria vostè si demà se celebrés un referèndum”, sinó, sota la genèrica i potser més pròpia dels desitjos que de l’analítica, “què vol vostè”. La diferència entre una i altra pregunta és que fa desaparèixer pràcticament el nombre d’indecisos i ens ofereix el resultat amb més d’un 92% de participació, possibilitat, crec, força irreal. El cert és que el 44,1% de catalans que s’expressen pel sí són, en general, més joves i més ben formats, i per tant el seu gruix tendirà a créixer a mitjà termini i és més sòlid i raonat del punt de vista de les preferències. En sentit contrari, els que es manifesten en contra són sobretot més grans: com a Escòcia, la victòria del No es fonamenta en els 21 punts d’avantatge obtinguts entre els majors de 65 anys.

Pel que fa a la part dedicada als resultats d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, l’enquesta recull la solidíssima persistència dels grans blocs en la política del nostre país. Un de més important, situat entre el 45 i el 50% dels electors, que pertany a l’electorat sobiranista i que es correspon amb les característiques del Sí en el referèndum. L’enquesta mostra una redistribució interna del vot en favor de la CUP amb un manteniment global a l’entorn dels 74 diputats actuals, és a dir, una majoria absoluta. Un segon bloc, el clarament autonomista-depedentista, agrupa ara les forces en la candidatura de Ciutadans, amb una reculada del PPSOE. El darrer, el de l’unicornisme federal, s’articula cada vegada més al voltant de Podemos. No s’aprecia una transferència de vots important entre el bloc sobiranista i els altres; només, el fet que el possible creixement del sobiranisme en enquestes anteriors recula en aquesta, sobretot com a conseqüència de la mobilització que ha provocat en sectors habitualment abstencionistes l’aparició de la formació de Pablo Iglesias. En conjunt, pocs canvis de fons, doncs. Però caldrà esperar, perquè més de sis mesos és tot un món.

Comentaris

  1. Precisament, tot el teu comentari sobre els resultats de l'enquesta CEO, em dóna la raó a la meva reflexió íntima, pròpia i intransferible:
    Poso de base la meva família. Actualment, cap de tots els integrants no en parlem gairebé gens del tema principal subjacent de la nostra política. Ens n'hem refredat? NO!!! Gens ni mica. Què passa, doncs? Doncs que ho vivim amb serenitat i sense excitacions ni exaltacions per pur caràcter tranquil que tenim. No tenim ni desil·lusió ni cansament, gens. Quan sigui el moment, tornarem a la palestra del més motivat. Es pot viure amb intensitat i serenament? Sí. Penso que aquesta és la manera generalitzada d'aquest fenomen i que ha sabut contagiar sobretot la Carme Forcadell.
    Alguns del nostre país voldrien grans aldarulls permanents i cremant contenidors. Què en trauríem de benefici? Res. Maldecaps i problemes de justificació davant de l'ordre públic. Ja voldrien que ens anés així als unionistes, d'aquesta manera es justificarien per poder-nos intervenir a gust. Llavores només podríem dir fava sense cap mena d'audiència ni possibilitats de futur. Seria el tornar a començar des d'un pis sota del nivell d'existència.

    Res, que seguim anant molt justos, sí, però amb el cap ben dret. No davallem; ens mantenim. Al cap i la fi, aquest 50% que ens falla és el resultat de la política d'immigració -i una bona part nostre- que ens va patrocinar el general. Ara, trencar aquell "Todo està atado y bien atado" ens porta a aquesta situació. Pitjor ens podria anar...

    ResponElimina
  2. Granollacs sempre tan optimista tu, en canvi jo veig el mon sobiranista desanimat, i la culpa cal repartir-la a parts iguals als politicots del tacticisme de Ciu i Erc, uns per no trobar mai el moment de trencar la legalitat espanyola, els altres per enviar a fer punyetes la llista unitaria, tan forta com seria. Es tan poc patriotica la seva actuació que quedaran ben retratats en els llibres d'historia, gairebé com a traidors.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…