Unes quantes lliçons andaluses

Encara que sigui d’urgència, els resultats esdevinguts ahir a les eleccions a la comunitat autònoma andalusa ens ofereixen algunes llums d’anàlisi que cal ponderar. Amb un 30% d’electors indecisos fins gairebé el darrer moment i un 3% més de participació, la veritat és que les enquestes prèvies han estat prou fidels al resultat final. Amb una acotació important: a manca de dades fiables de cuina sobre record de vot, existia una evident sobre representació dels elements de canvi. Els resultats, en canvi, han posat de relleu l’existència d’un important vot ocult vergonyant, a favor dels partits de l’establishment. Els efectes del sistema electoral i el pas de tres a cinc llistes en disputa han provocat una situació curiosa: amb un substancial descens de més de cent mil vots i caient del 39,6 al 35,3% dels vots, en canvi, el PSOE ha mantingut, clavats, els 47 escons assolits en 2012. Tanmateix, IU, amb un descens només lleugerament superior, ha vist esfumar-se més de la meitat dels 12 escons que tenia fins ara.

Tot i les apel·lacions de Podemos i Ciudadanos al final del bipartidisme (incomprensiblement, fins i tot en valorar els resultats), el cert és que el PPSOE, l’establishment, s’ha alçat amb 80 escons de 109, que la suma dels dos nous s’ha quedat a 9 escons del resultat del PP i que encara s’ha vist doblada pels del partit del mega escàndol de corrupció dels ERE. Un fracàs, dels qui venien a revolucionar-ho tot, de proporcions considerables. Caldrà comptar, doncs, també a Catalunya, amb aquestes dues variables: amb el pes del vot ocult en les enquestes (caldrà ponderar en favor de qui!) i amb la força d’inèrcia dels vells partits, que han aguantat l’embat amb molta més força de la prevista. Encara una altra lectura catalana, prou evident: qualsevol miratge de reforma en profunditat del sistema polític espanyol està avui una mica més lluny que ahir, a la vista dels resultats escassos del suposat reformisme regenerador que havia d’inspirar-los i impulsar-los a partir de noves majories.

Comentaris

  1. D'urgència tanmateix algunes reflexions sobre els resultats. UpiD no va voler la unitat, i els electors li han donat la resposta adequada (en unes autonomiques aquí li haguera passat el mateix a ERC; en unes municipals és més dificil pel paper de les persones i perquè ERC ve de molt avall, però el castig que tindrà serà considerable, i és culpa nostre, li varem deixar dir que no a la unitat dues vegades sense castig, gairebé amb premi, i alguns socialistes i gent de l'antiga direcció d'Erc es van sentir forts per seguir dient que no). Es probable que Rosa Diaz tingui els reflexos per fer ara la unitat i salvar la situació; ho sabra fer Junqueres? Probablement no, perquè com a cap de partit ni vol la unitat, ni es prou llest per intuir el que vol el poble, ni prou desinteressat per dir "ho sento m'he equivocat, no tornarà a passar".
    Segona cosa, els resultats de Podemos i Ciudadanos a les enquestes estaven inflats; tenen seguidors, cert, però no suposen cap amenaça real; simplement serrells que apuntalen el bipartidisme; el psoe ja compte amb Ciutadans i així evitara decidir entre Podem i el PP; i el PP a nivell nacional ja compta amb Ciudadanos (i CC, UpyD i algun altre) per seguir governant.
    Tercer, els catalans no tenim altra opció que guanyar o morir. Comencem a explicar a la gent el que els hi passarà si no guanyem, comencem a explicar que els catalans (d'origen castella o català) no cobraran les pensions, no tindran metges especialistes ni hospitalitzacions, hauran d'anar a escoles en classes de 60 alumnes i sense beques ni ajuts de cap mena, i per suposat ja no recuperaran coses com els ajuts per la dependència, pirmi, atur, majors de 55, etc... Que la gent voti informada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas