Ves al contingut principal

Bestiari del procés: M. Rajoy, S. de Toro i G. Ubasart

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Reacció central.
La setmana ha estat dura per al líder del Partido Popular: la castanya andalusa de diumenge passat cal qualificar-la d’accident greu: pot afeblir encara més les magres expectatives del partit pel que fa a les municipals i les autonòmiques que se celebraran d’aquí només dos mesos. L’enfonsament va, sense dubte, estretament lligat a la manca d’assumpció de responsabilitats pel que fa a la corrupció institucionalitzada: dimarts, el fiscal acusava formalment els populars d’haver mantingut una caixa B durant divuit anys. Resultat: cap. Rajoy ha hagut de fer front també a la crisi derivada de l’estavellament de l’avió de GermanWings: naturalment, amb un gabinet de crisi convocat... a la capital del Regne, a 600 km del 90% de les víctimes “espanyoles”. Perquè hi ha coses que, per molt que s’entestin a emboirar-les des de l’establishment, mai no canviaran.

Toro, Suso de (escriptor).
Lliures o morts.
De vegades, va bé que una veu forana però amiga il·lumini tot el quadre. Que ens recordi quin és el preu de la batalla. Abans que ens esborressin definitivament de la història (el que porten intentant tres segles), en un rampell de dignitat, la part políticament més conscient del país va decidir entre 2010 i 2012 que ja n’hi havia prou d’aquell color i va reptar l’Estat. Suso de Toro, en l’article de la setmana, ens recorda ara que la bèstia, ferida, no pensa fer presoners, perquè la nostra envestida pot ser mortal. Hem de saber revertir l’argument en favor nostre davant dels qui dubten: molts (ho diuen les enquestes) creuen que de la nostra lluita sortirà una millora de l’estatus de Catalunya dins Espanya, és a dir, unicornisme federal. Cal deixar-los ben clar que ja no és temps de més ambigüitats impossibles: lliures o morts.

Ubasart, Gemma (secretària general de Podemos a Catalunya).
Fracàs andalús.
La irrupció de Podemos, tot i sacsar l’ampolla durant mesos i mesos en l’altar de la platocràcia, no ha aconseguit sinó fer lliscar el tap, suaument i amb un sorollet, un pet, massa discret. Un 15% dels vots per fer la revolució i fer fora el bipartidisme (que, simultàniament, encara es fa amb el 73% dels escons) no sembla un èxit espaterrant. Substituir una Izquierda Unida que havia arribat a tenir-ne 20 i ara gaudia de 12 no sembla precisament l’objectiu abassegador que suposadament havia de comportar la irrupció dels de Pablo Iglesias. La lectura catalana, en síntesi, ha estat destacada abastament durant la setmana: el miratge federal es va aclarint, qualsevol possibilitat de canvi, de regeneració en profunditat del sistema polític espanyol perd pistonada. Única parada per construir de veritat un nou país: la República Catalana.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…