Bestiari del procés: M. Rajoy, S. de Toro i G. Ubasart

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Reacció central.
La setmana ha estat dura per al líder del Partido Popular: la castanya andalusa de diumenge passat cal qualificar-la d’accident greu: pot afeblir encara més les magres expectatives del partit pel que fa a les municipals i les autonòmiques que se celebraran d’aquí només dos mesos. L’enfonsament va, sense dubte, estretament lligat a la manca d’assumpció de responsabilitats pel que fa a la corrupció institucionalitzada: dimarts, el fiscal acusava formalment els populars d’haver mantingut una caixa B durant divuit anys. Resultat: cap. Rajoy ha hagut de fer front també a la crisi derivada de l’estavellament de l’avió de GermanWings: naturalment, amb un gabinet de crisi convocat... a la capital del Regne, a 600 km del 90% de les víctimes “espanyoles”. Perquè hi ha coses que, per molt que s’entestin a emboirar-les des de l’establishment, mai no canviaran.

Toro, Suso de (escriptor).
Lliures o morts.
De vegades, va bé que una veu forana però amiga il·lumini tot el quadre. Que ens recordi quin és el preu de la batalla. Abans que ens esborressin definitivament de la història (el que porten intentant tres segles), en un rampell de dignitat, la part políticament més conscient del país va decidir entre 2010 i 2012 que ja n’hi havia prou d’aquell color i va reptar l’Estat. Suso de Toro, en l’article de la setmana, ens recorda ara que la bèstia, ferida, no pensa fer presoners, perquè la nostra envestida pot ser mortal. Hem de saber revertir l’argument en favor nostre davant dels qui dubten: molts (ho diuen les enquestes) creuen que de la nostra lluita sortirà una millora de l’estatus de Catalunya dins Espanya, és a dir, unicornisme federal. Cal deixar-los ben clar que ja no és temps de més ambigüitats impossibles: lliures o morts.

Ubasart, Gemma (secretària general de Podemos a Catalunya).
Fracàs andalús.
La irrupció de Podemos, tot i sacsar l’ampolla durant mesos i mesos en l’altar de la platocràcia, no ha aconseguit sinó fer lliscar el tap, suaument i amb un sorollet, un pet, massa discret. Un 15% dels vots per fer la revolució i fer fora el bipartidisme (que, simultàniament, encara es fa amb el 73% dels escons) no sembla un èxit espaterrant. Substituir una Izquierda Unida que havia arribat a tenir-ne 20 i ara gaudia de 12 no sembla precisament l’objectiu abassegador que suposadament havia de comportar la irrupció dels de Pablo Iglesias. La lectura catalana, en síntesi, ha estat destacada abastament durant la setmana: el miratge federal es va aclarint, qualsevol possibilitat de canvi, de regeneració en profunditat del sistema polític espanyol perd pistonada. Única parada per construir de veritat un nou país: la República Catalana.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas