Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Ros, J.L. Trapero i J. Sánchez Llibre

Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Empassar saliva.
Sentiments enfrontats. La correcció política mana no xiular els convidats. Però tota norma té les seves excepcions. No sé si era el cas, però s’hi semblava molt. L’Àngel Ros és la impostura portada a un nivell superior d’excel·lència, dins i fora del seu partit. Qualsevol, dotat d’un mínim de memòria, pot recordar no només el seu constant menyspreu per l’opció independentista, sinó també la seva bel·ligerància extrema contra la Consulta del 25-A de 2010 a Lleida, que titllà d’”aventura”. També, com va participar a la gran manifestació de la Diada de 2012 sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La darrera ventada, després de passar d’aspirant renovador a reina mare del continuïsme dins el PSC, el va portar a aparèixer davant l’Assemblea General de l’ANC per reivindicar el seu catalanisme. Potser no convenia xiular-lo. Però, caram, es feia molt i molt difícil.

Trapero, Josep Lluís (comissari en cap dels Mossos d’Esquadra).
Començar a aclarir conceptes.
L’Assemblea ha començat aquest divendres una campanya informativa sobre el nou país que volem, a través de la difusió a peu de carrer de mig milió de diaris a peu de carrer. Cal fer feina en positiu, i tant, però també, com ha fet el màxim responsable dels Mossos, cal començar a denunciar fil per randa totes les deslleialtats del Govern de Madrid que posen en perill el nostre futur. Les que, si som derrotats pel nacionalisme espanyol, haurem d’empassar-nos del tot. Les que fan d’aquesta guerra un tot o res. Victòria o emigració. Que el Ministeri de l’Interior dificulti la connexió de la policia catalana amb la Interpol i eviti la recepció d’informació sensible per a la prevenció de l’activitat terrorista a Catalunya és un fet d’una gravetat sense precedents.

Sánchez Llibre, Josep (diputat d’UDC al Congreso espanyol).
Aterra com puguis.
A l’extrem de l’habitual fotografia de grup dels membres del Pont Aeri hem vist aquesta setmana el delegat d’un desesperat Josep Antoni Duran i Lleida, que ja prepara la seva sortida d’Unió d’aquí poques setmanes. Els de la tercera via que mai no arriba (ja no sabria dir per quin número de via hauríem d’anar?) continuen conspirant per imposar una solució de despatx a la crisi política catalana. Estan convençuts que ells solets decidiran pels més de cinc milions de catalans amb dret a vot. Tots els indicadors, la guerra bruta de l’estat, la campanya de difamació per terra, mai i aire i les pressions de l’establishment a través de les plomes i els mitjans comprats, activats al tres-cents per cent, d’aquí al 27-S. Com va dir aquell, fins aquí hem arribat sense ells i, ben segur, continuarem el camí sense ells.

Comentaris

  1. La política podria ser com el lliscar de la societat dins la vida mateixa? Si fos així, hauríem d'acceptar que amb aquest lliscar hi ha moviment. Per tant, jo acceptaria que la política és un moviment continu i, per tant, en permanent aventura i modificacions. Sí o no?
    En consonància amb aquesta tesi, a mi se'm fa difícil acceptar -una cosa és entendre-ho i una altre acceptar-ho- com unes persones que es consideren "progressistes" siguin tant immobilistes. Se'ls pot entendre pel fet de tenir por, una por ancestral al moviment, no fos que ho perdéssim tot, bous i esquelles. De fet, l'Izeta ho diu ben clar! I, en Àngel Ros el segueix per igual.
    Llavores, per què es van fer socialistes si no és per acceptar una certa revolució social permanent? O, és que es van creure seriosament aquell postulat del comunisme de que la unió universal ens portaria la germanor plena de tota la humanitat? Aquest postulat sempre l'he vist com una manifestació de voler dissimular una dictadura. No si fóra així, com ho farien per permetre que dins d'aquest comunisme hi tingués cabuda els diversos parers de cada comunitat? Fracàs sobre fracàs.
    Per tant, estic totalment d'acord en que l'Àngel Ros pixa fora de test i tota la companyia que l'acompanya.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…