Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Ros, J.L. Trapero i J. Sánchez Llibre

Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Empassar saliva.
Sentiments enfrontats. La correcció política mana no xiular els convidats. Però tota norma té les seves excepcions. No sé si era el cas, però s’hi semblava molt. L’Àngel Ros és la impostura portada a un nivell superior d’excel·lència, dins i fora del seu partit. Qualsevol, dotat d’un mínim de memòria, pot recordar no només el seu constant menyspreu per l’opció independentista, sinó també la seva bel·ligerància extrema contra la Consulta del 25-A de 2010 a Lleida, que titllà d’”aventura”. També, com va participar a la gran manifestació de la Diada de 2012 sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La darrera ventada, després de passar d’aspirant renovador a reina mare del continuïsme dins el PSC, el va portar a aparèixer davant l’Assemblea General de l’ANC per reivindicar el seu catalanisme. Potser no convenia xiular-lo. Però, caram, es feia molt i molt difícil.

Trapero, Josep Lluís (comissari en cap dels Mossos d’Esquadra).
Començar a aclarir conceptes.
L’Assemblea ha començat aquest divendres una campanya informativa sobre el nou país que volem, a través de la difusió a peu de carrer de mig milió de diaris a peu de carrer. Cal fer feina en positiu, i tant, però també, com ha fet el màxim responsable dels Mossos, cal començar a denunciar fil per randa totes les deslleialtats del Govern de Madrid que posen en perill el nostre futur. Les que, si som derrotats pel nacionalisme espanyol, haurem d’empassar-nos del tot. Les que fan d’aquesta guerra un tot o res. Victòria o emigració. Que el Ministeri de l’Interior dificulti la connexió de la policia catalana amb la Interpol i eviti la recepció d’informació sensible per a la prevenció de l’activitat terrorista a Catalunya és un fet d’una gravetat sense precedents.

Sánchez Llibre, Josep (diputat d’UDC al Congreso espanyol).
Aterra com puguis.
A l’extrem de l’habitual fotografia de grup dels membres del Pont Aeri hem vist aquesta setmana el delegat d’un desesperat Josep Antoni Duran i Lleida, que ja prepara la seva sortida d’Unió d’aquí poques setmanes. Els de la tercera via que mai no arriba (ja no sabria dir per quin número de via hauríem d’anar?) continuen conspirant per imposar una solució de despatx a la crisi política catalana. Estan convençuts que ells solets decidiran pels més de cinc milions de catalans amb dret a vot. Tots els indicadors, la guerra bruta de l’estat, la campanya de difamació per terra, mai i aire i les pressions de l’establishment a través de les plomes i els mitjans comprats, activats al tres-cents per cent, d’aquí al 27-S. Com va dir aquell, fins aquí hem arribat sense ells i, ben segur, continuarem el camí sense ells.

Comentaris

  1. La política podria ser com el lliscar de la societat dins la vida mateixa? Si fos així, hauríem d'acceptar que amb aquest lliscar hi ha moviment. Per tant, jo acceptaria que la política és un moviment continu i, per tant, en permanent aventura i modificacions. Sí o no?
    En consonància amb aquesta tesi, a mi se'm fa difícil acceptar -una cosa és entendre-ho i una altre acceptar-ho- com unes persones que es consideren "progressistes" siguin tant immobilistes. Se'ls pot entendre pel fet de tenir por, una por ancestral al moviment, no fos que ho perdéssim tot, bous i esquelles. De fet, l'Izeta ho diu ben clar! I, en Àngel Ros el segueix per igual.
    Llavores, per què es van fer socialistes si no és per acceptar una certa revolució social permanent? O, és que es van creure seriosament aquell postulat del comunisme de que la unió universal ens portaria la germanor plena de tota la humanitat? Aquest postulat sempre l'he vist com una manifestació de voler dissimular una dictadura. No si fóra així, com ho farien per permetre que dins d'aquest comunisme hi tingués cabuda els diversos parers de cada comunitat? Fracàs sobre fracàs.
    Per tant, estic totalment d'acord en que l'Àngel Ros pixa fora de test i tota la companyia que l'acompanya.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…