Ves al contingut principal

La bandera a l’ull aliè

De fa alguns mesos l’espanyolisme ha decidit reprendre la guerra de les banderes. La delegada del govern espanyol, encalçant ajuntaments; les entitats dependentistes, cridant a una suposada defensa de la bandera dels quatre pals que, naturalment, no fan extensiva al seu ús a les casernes de la guàrdia civil ni l’exèrcit a Catalunya. Se suposa, en un nou ridícul conceptual, d’afirmar que els indepedentistes hem substituït la bandera de sempre i de tots per l’estelada. És un de tants arguments absurds que corren per terra, mar i aire, sortits d’algun laboratori d’idees de gent despistada. En el front de les banderes, darrerament, fins i tot l’autoanomenada organització Societat Civil Catalana, generosament finançada a mitges per l’Estat i l’establishment català, ha iniciat una onada de plets per intentar eradicar l’estelada de l’espai públic, amb una sonora bufetada en la primera sentència judicial dels mateixos tribunals espanyols (imagineu-vos), relativa al cas de Sant Cugat del Vallès.

De l’afer, la veritat, bastant ridícul, m’han captivat darrerament les declaracions de l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlón. Bàsicament, perquè denoten la incapacitat de reflexionar sobre la naturalesa dels propis actes, mentre es censures els dels altres, que en realitat provoquen exactament els mateixos efectes. Deia la frustrada i fugitiva líder socialista aquests dies que, quan es planta l’estelada, s’exclou una part dels ciutadans que no la senten seva. Perfecte. De fet, quan els ajuntaments de majoria independentista les hissen als seus edificis o a les entrades de les seves viles i ciutats, no fan més que aplicar el mandat d’unes majories perfectament democràtiques als seus consistoris, que (en aquest moment excepcional de la història) reclamen com a urgent la constitució de Catalunya en un nou estat. Costa d’entendre, doncs, que Parlón no entengui que, quan ella penja l’estanquera al balcó de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, també està excloent una part dels ciutadans i que seria més coherent que, si això la preocupa realment, col·laborés a censurar l’actitud del govern central que imposa la bandera espanyola a centenars d’ajuntaments que no la consideren seva.

Comentaris

  1. Sempre és la mateixa qüestió: No tenen raonaments sòlids per argumentar en contra de les nostres ànsies d'independitzar-nos d'Espanya. Sempre han d'acabar dient aquestes xorrades que ens cites avui. Us imagineu com seria tenir com ambaixadora d'Espanya a la Sra. De los Llanos de la Luna? Aquesta sí que aniria navegant per l'espai sideral. Perquè no crec que dins del PP-PSOE no hi hagi més substància cerebral de la que estan fent demostració. És massa poc, fins i tot pels qui no en poden fer gaire ostentació.
    Misteri per resoldre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon Llull ets tan optimista com en Granollacs, presuposes que tenim grans ansies d'independitzar-nos, ho sento però no les veig enlloc. Els politicots que ho han de fer possible, no troben mai el moment, ara ho han deixat pel setembre, això els que en tenen ganes, els altres diuen que quan ecspanya ens deixin votar, es a dir mai. La gent mobilitzada canviant els dirigents o creant plataformes, els altres esperant vacances. L'establisment fent negocis i untant els frens del procés. I La resta de catalanobabaus qui dia passa any empeny i anar-nos distraient amb la darrera joguina que ens preparen, les banderes, la llei wert, podemos, el gijadisme ...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…