Ves al contingut principal

La batalla per liderar el procés

Comencem a viure una segona ofensiva per terra, mar i aire (res comparat amb el que ens caurà a sobre després de les eleccions municipals) orientada a forçar ERC a acceptar compartir llistes electorals amb CiU. Un servidor l’hauria acabat, d’entrada, ben aviat: hauria anunciat des del primer minut, solemnement, que l’acceptava si hi era tothom que defensa la independència, és a dir, començant també per la CUP. Encara que la pressió es farà asfixiant (amb la nefasta tensió, entre gent que compateix objectiu, que això farà rebrotar), tot sembla indicar que les eleccions del 27-S no només seran plebiscitàries sobre la independència, sinó que també permetran als ciutadans triar qui volen que encapçali el bloc sobiranista en la fase decisiva del procés. Hi ha molts arguments a favor del president Mas: la capacitat per dur en bloc cap a l’independentisme el vell transatlàntic convergent i la seva imatge internacional, potser els més meritoris.

Hi ha demèrits, també, en el full de serveis del Gran Timoner: el dessagnament permanent derivat de la companyia deslleial de Duran i els seus o la tendència recurrent a imposar unilateralment el seu criteri a un moviment necessàriament transversal. En la disputa pel lideratge del procés, però, hi ha un element potser poc comentant fins ara: l’estratègia consistent a (una vegada sabuda en privat la postura d’Oriol Junqueras contrària a la llista única) subratllar davant l’opinió pública la seva oposició, que va obrir la guerra dels mesos de novembre a l’acord del gener, ha degradat electoralment de forma considerable la posició de les dues forces capdavanteres del procés, i ha obert el camí a un fort creixement (que albiren les sensacions al carrer i les enquestes) de la CUP. Fins al punt, que, sembla clar, només un tripartit CiU-ERC-CUP permetrà una majoria sòlida al proper Parlament. I és aquí on Junqueras, com en la famosa foto del Sant Jordi, situat entre David Fernández i Josep Rull, queda perfectament falcat per fer-se valdre com a únic pont capaç de fer-la viable. I és que la redistribució cap a l’esquerra dels pesos dins el bloc sobiranista, centra en Junqueras en la batalla per liderar el procés.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…