Ves al contingut principal

Quan sigui a l’inrevès, jo també hi confio

Confiança. La paraula clau ha estat confiança. Ens cal recuperar la confiança. Sí, la tinc tota en els principals agents del procés. Fins ara, ERC s’ha contradit aprovant dos pressupostos d’una Generalitat en fallida per l’asfíxia premeditada que li aplica el Govern espanyol. És molt senzill. S’entén fàcil. Per què Catalunya no pot finançar-se als mercats internacionals? Ras i curt, perquè la Generalitat recapta un 5% dels ingressos fiscals suportats pels contribuents al país. Què diuen els possibles creditors? Que donen crèdit només directament a qui recapta. Lògic. Doncs bé, en aquest escenari de fallida total, poc lluït i que calia limitar en el temps tant com fos possible (perquè fa mal cada dia a milers i milers dels nostres conciutadans), Esquerra ha donat suport durant més de dos anys al Govern de CiU a la Generalitat. Ha palesat, cert, la seva disconformitat en alguna votació al Parlament, però ha recolzat el president Mas. Fins i tot, després del greu atzucac derivat de la divergència sobre la naturalesa que calia donar a un 9-N boicotejat pel Govern espanyol.

El proper 27-S, a més de dir d’una punyetera vegada un gran sí a la independència, a través de les marques agrupades sota l’eslògan “Ara és l’hora”, escollirem també qui lidera el bloc sobiranista en la fase final del procés. Tot i les ofertes d’Esquerra de recolzar-lo com a president sigui quin sigui el resultat, és prou evident que només una victòria àmplia d’Artur Mas amb un descens petit i justificable en el nombre de diputats de CiU (o la marca que definitivament hi presenti) permetrà salvar la seva imatge presidencial. Una victòria d’Esquerra (com la de les darreres europees) comportaria automàticament un canvi de lideratge. Però, si la federació no guanya, estic convençut que, com ha fet ERC al Parlament d’ençà del novembre del 2012, CiU donarà ple suport a un Govern (ara, de concentració) encapçalat per l’Oriol Junqueras i, per tant, més escorat a l’esquerra. Segur. No en tinc cap dubte. Encara que la bèstia de l’establishment rebroti amb una força descomunal. Segur. No en tinc cap dubte. Segur. No en tinc cap dubte. Crec.

Comentaris

  1. Ni la gent més polititzada de l'ANC (al menys a nivell local on em moc) entén el que vol Junqueres: el seu pla és absurd, porta al fracàs, es infantil i probablement està teledirigit pel CNI que o el pressiona o que a través d'altres l'enreda. Oriol des de el començament s'ha entestat a portar la contraria tal com demanava Aznar, però amb astúcia per mantenir i encara augmentar els vots sobiranistes inconscients. No al govern, no a llista unitària a les europees, si al govern quan no calia, no al 9N, no a la llista única, no a les eleccions plebiscitàries, no al referèndum que tothom sap que Europa exigirà, no al canvi del 27-S tot i que la coincidència ens perjudicaria greument, espectacles al parlament per perjudicar no tant a CIU com a tot al sobiranisme, i altres fets menys importants però ben estudiats per fer mal. La història dirà perquè ho va fer, però si perdem xocarà amb la realitat: ara es guarden les formes i s'amaga el que tothom pensa, però el 28 de setembre, milions de catalans li cauran al damunt. Es el líder, si no te capacitat de dirigir ERC que plegui, si es traïdor que plegui, si esta sotmès a xantatge que plegui, però que no trenqui el somni de milions. I els seus "palmeros" que no acusin a Mas de no haver pactat prèviament amb Junqueres: Mas ja sabia que no pactaria res, ja l'havia anat coneguen, només podia o dir que volia llistes separades (i així Junqueres potser les hauria volgut unitàries) o jugar la carta de la pressió; i a més un estadista i/o un patriota hauria acceptat el pla Mas perquè era el millor i s'hagués abstingut de plans ridículs desconcertants per a la gent. Aixó si, finalment sabrem qui serà el futur líder independentista, que serà Mas perquè entre els dos li dona cent tombs, però si fos Junqueres el independentisme s'hauria acabat aviat a Catalunya per estupidesa evident.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que elogies excessivament en Mas, i certament es millor estadista que en Junqueres, però està sol, el seu partit no el seguirà, te massa crostes lligades a l'estàblishmen, i a la primera que dubti l' apunyalaran per l'esquena. Aleshores es quan necessitarà que en Junqueres i ERC el recolzin, i aquests miraran quin es el nivell de lleialtat.

      Elimina
  2. Em sap greu haver d'aparcar el President de Catalunya actual, Artur Mas. Jo segueixo aspirant a que se'n desempallegui dels dos partits, el de CDC i el d'UDC, i es presenti sol, lliurament. El considero potser el més preparat de tots. El llastre que arrossega, en canvi, el deteriora.
    Jo sóc d'ERC i "addicte" d'en Junqueras. Però, la preparació política d'en Mas és superior, i és millor estratega. Llàstima de tot el llastre que l'arrossega. En Mas faria molt bé d'anar per lliure i encapçalar un Govern d'unitat, on no importin les esquerres ni les dretes, sinó l'objectiu d'acompliment de la indep. sense prejudicis de cap mena. Us imagineu que aconseguim guanyar i volem entrar en negociacions amb Espanya? Amb la pressió d'IVC, PSC-PSOE, CUP (i aquests encara!) tots a sobre opinant bestieses a tort i a dret a cada minut!? Els galliners esvalotats mai no han portat enlloc. Espanya, sempre ultradretana, no acceptaria cap mena de diàleg ni negociació de res. Més aviat hi tornaríem amb l'empresonament d'en Macià i Companys. Ho poden fer tranquil·lament sense cap mena d'escrúpol, i no crec que ningú de la resta del món els passés comptes.
    Ens cal algú que ens faci, ens obligui, a ser encara més discrets en tots sentits per anar a Madrid o fer-los venir, i parlar-ne.
    Potser la fórmula perfecte seria una contundent victòria d'en Junqueras -això, segur, sí!- i que aquest li cedís a en Mas la Presidència, amb en Junqueras ser el Primer Conseller del Govern de Transició. O, si ho preferiu, a l'inversa: Junqueras, presidint; i, en Mas executant de primer conseller. Sí, millor així! Però no podem llençar per la finestra un valor tant fort, tant cotitzat al món, com en Mas.
    Que la obsessió no ens faci cecs!

    PD: Home, respecte d'aquesta opinió que se m'ha filtrat davant meu, jo hi discrepo totalment. En Junqueras és molt i molt vàlid, honest i fidel. Molt culte i prudent. Tot això són qualitats molt estranyes en el món de la política! No s'hi val anar tirant trabucades sencer fonamentar-ho de cap manera. Sembla un comentari destinat al sabotatge i prou.

    ResponElimina
  3. D'aquí al 27S poden passar moltes coses. Opino que Junqueras és excel·lent per dur a terme les negociacions amb Espanya, però ens cal Mas per treballar a nivell internacional. Sens dubte Mas és el més preparat de tots els candidats, i és el que ha donat més la cara pel procés. Penso que hi haurà llista unitària i que no serà encapçalada per Junqueras ni per Mas, tot i que després ambdós seran cridats per formar equip.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…