Ves al contingut principal

24-M: un altre pas endavant independentista

Des de la primera consulta a Arenys de Munt el 2009 fins avui, el procés no ha deixat de fer passes endavant. Està clar que les voldrien més fàcils i més nítides, sense partidisme i amb lleialtat de tothom. Però Déu n’hi do. Més enllà del soroll de la victòria, en condicions força especials, d’Ada Colau a la capital, si aixequem el vol, si guanyem perspectiva, a mi em sembla que hi ha prou elements per afirmar que aquestes eleccions municipals han suposat un nou (i bon) pas endavant per a l’independentisme. No només per l’aclaparadora majoria de regidores i regidors independentistes al Principat (6.077 dels tres grans partits sobiranistes, contra els 2.027 que sumen PSC, ICV, PP i C’S), sinó, sobretot, per l’evolució en vots absoluts dels dos blocs. Vegeu, si no. CiU, ERC i la CUP han sumat 295.707 vots al procés, amb una importantíssima aportació de l’esquerra nacional de 408.878. En sentit contrari, la suma de PSC, ICV, PP i C’S recula de 6.627 vots. I encara, si deixem en terreny interming els vots dels partidaris (oficialment) del dret a decidir, la reculada del bloc dependentista que conformen PSC, PP i C’S és de fins a 129.505 vots.

En conjunt, la suma sobiranista de CiU, ERC i CUP augmenta del 37% al 45% dels vots, assolint pràcticament 1,4 milions de vots. Barcelona mereix unes quantes consideracions importants: s’albira una governació difícil, comandada per una Barcelona en Comú amb 11 de 41 regidors. El bloc independentista, enmig d’un notable augment de la participació, ha sumat a la capital dos nous regidors arribant fins als 18. No són els 21 que volíem per vigoritzar encara més el procés, però, ben segur, posaran molt difícil a la nova alcaldessa dur a terme qualsevol acció contrària al procés. I a la capital, la suma del PSC, PP i C’S passa dels 20 regidors del 2011 (a un, doncs, de la majoria absoluta) als raquítics 12 del 2015: una autèntica catàstrofe per al dependentisme. I ara, sense més baralles internes, si us plau, a treballar, a treballar i a treballar amb la mirada posada en el 27-S. La cita definitiva d’aquest itinerari de sis anys.

Comentaris

  1. Sí, ves per on, fins i tot, ens pot arribar una independència més esquerranosa del que fins ara em creia.
    L'Ada Colau ja ha moderat el seu discurs i ho ha fet acceptant el dret a decidir, acceptant també que si la decisió és el de la indep., doncs que l'acceptarà.
    Serà qüestió d'estar-nos pendents també de la davallada generalitzada arreu d'Espanya d'aquesta dreta rònega i franquista del PP.
    Entre aquesta caiguda i la puixança de les noves esquerres, crec que podem, tal com diu Granollachs, esperar amb molt d'optimisme el proper 27 de setembre.

    ResponElimina
  2. Tan de bó sigui així Granollacs, espero que els partits amb la seves potineries no tornin a embolicar el procés cap a la Independencia. Recordeu a Joan Sales cal deixar de ser catalans , no, cal deixar de ser Imbecils

    ResponElimina
  3. Avís per a navegants: si Ciu i ERC continuen no anant a la una, el 27-S no ens en sortirem!!!. No hi ha alternativa, ja que les CUP no han monopolitzat aquest vot. I que el Senyor ens agafi a tots confessats!!!. O CiU+ERC+CUP van a la una amb la INDEPENDÈNCIA o això s'ha acabat, amb els resultats del 24-J. Salut e Independència.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…