Accés als documents públics: un mal començament que som a temps de redreçar

Disculpeu si avui em poso massa tècnic, professional, però crec que val la pena compartir l'error que el nostre Parlament, de manera desafortunadament molt majoritària, ha comès aquests dies. Entre escàndol i escàndol, gairebé a cor, una majoria molt àmplia de la societat catalana (des dels liberals externalitzadors fins als fanàtics del monocultiu públic) demana a crits una altra manera de gestionar els afers del comú. En aquesta nova manera de fer, la pràctica de la transparència en tots els nivells de poder ha de ser un dels criteris essencials que amarin el nou país que volem construir. El Parlament ha tingut a bé, en aquesta legislatura convulsa, aprovar una norma que ha representant un important pas endavant al respecte: la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Perquè, cal fer-ne propòsit d’esmena, el 1980 teníem l’oportunitat de crear una administració pública diferent a l’espanyols i en aquests trenta-cinc anys, en els diferents nivells de govern (cal repartir les responsabilitats), en termes generals, cal reconèixer que no ens hem en sortit.

Una peça essencial de la nova llei havia de ser la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, òrgan independent encarregat (segons el web del Parlament) “de resoldre els conflictes i configurar una línia doctrinal sobre l’aplicació dels límits que poden excloure o restringir el dret d’accés a la informació pública”. Tot i que la mateixa llei preveia que els seus integrants haurien de ser coneixedors dels arxius i la gestió documental, a la pràctica, el Parlament ha designat cinc juristes experts només en dret públic. Aquest fet comporta, com a mínim, dos errors de llibre: d’una banda, bescantar tota la tasca normativa feta fins ara per la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental enquadrada al Departament de Cultura; de l’altra, bandejar la presència dels professionals que materialitzen l’exercici del dret d’accés per part dels ciutadans: els arxivers gestors documentals, coneixedors de la naturalesa exacta de la documentació que produeix l’administració pública, de les demandes concretes dels ciutadans i dels legítims conflictes que s’hi generen. Tan bé que anàvem i ens hem tornat tòrcer. Per què? Partits, Parlament, rectificar és de savis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas