Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Oliveres, J. Sánchez i X. Sardà

Oliveres, Arcadi (economista i impulsor de Procés Constituent).
Procés inconsistent.
Triar no triar en el moment més transcendent de la història de Catalunya. Una de les decepcions de l’any ha estat l’actitud del moviment en suport d’una opció d’esquerra alternativa i rupturista. Aquesta setmana hem sabut que opten per retirar-se del 27-S, per no donar suport a ningú, encara que admeten que la majoria dels seus integrants es decantaran per Podemos. No han tingut cap problema (bé, algunes baixes sí, segons admeten), en canvi, per donar suport a la llista camuflada d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona (coautora de la ciutat actual), bescantant l’alternativa real des de l’anticapitalisme que suposava la CUP. Tornaran, doncs, a rebutjar la confluència amb l’única esquerra que planteja un veritable procés constituent: perquè a hores d’ara, parlar del Podemos monàrquic que vol embolicar-se en l’estanquera com un moviment de ruptura és, directament, una broma.

Sánchez, Jordi (adjunt al Síndic de Greuges i impulsor de la Crida).
El retorn de l’actvista.
Una de les figures destacades en la creació de la mítica Crida a la Solidaritat, Jordi Sánchez, s’ha mantingut en un discret segon pla durant els darrers anys: primer, a la Fundació Jaume Bofill, i després treballant colze a colze com a lloctinent del Síndic de Greuges Rafael Ribó. Proper a ICV-EUiA, pot representar (encara) la minvant part independentista dels ecosocialistes. En tot cas, avís per a navegants: si la sortida de Carme Forcadell per donar pas a nous lideratges ha estat modèlica del país nou que volem construir, l’entrada del seu successor hauria de ser, també, tot un exemple de nova política. I, de moment, el llançament de la seva candidatura a través d’un diari no sembla precisament el millor exemple de respecte als socis de l’ANC que hauran de triar en els propers dies els membres del seu Secretariat Nacional.

Sardà, Xavier (comunicador).
Una immensa pena.
Fins ara sabíem que el discutit personatge era un dels principals opinadors de cambra del PSC. L’argumentari, previsible: ells estan molt a favor de la Consulta (encara que no sobre la independència, sinó sobre una impossible reforma constitucional), tot i que ha de ser acordada amb Espanya, és a dir, que no es farà mai. Però, teòricament, hi són a favor. Ara, però, Sardà, com tants altres clàssics de l’entorn socialista, ha avançat a gran velocitat per la dreta el seu ex-partit i s’ha col·locat a l’alçada de Ciudadanos. Una nova doctrina: votar divideix la societat i genera vencedors i vençuts. Impressionant. I, sobretot, perquè això passa només en els referèndums? Si guanyen els meus, ens diu en Sardà, no hi ha fractura ni víctimes; només, si guanyen els altres. Molt, molt, democràtic tot plegat. És millor, sembla, que es faci el que vulgui l’establishment per collons.

Comentaris

  1. Respecte d'això que dius d'en Xavier Sardà, coincideixo amb aquesta visió teva. Aquesta obsessió de canviar-se de camisa, de voler fer fonedís tot allò que no agrada, criticar per criticar els nous partits, etc., tot plegat em dóna la sensació de que realment el qui menys tremola davant de la nostra més que possible sortida d'Espanya, perd la serenitat de l'anàlisi serè.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…