Ves al contingut principal

Comencem la campanya per la independència d’una vegada o què?

A la feina, un company m’explica una escena d’autobús d’un grup de jubilats: el que porta la veu cantant manifesta el seu parer que cal votar Ciudadanos, després d’haver sentit l’enèssima compareixença-carta als reis d’Albert Rivera a la Sexta per explicar que apujarà no sé quant les pensions. Tangibles. Molts electors es decanten per propostes tangibles. Nosaltres hem embarrancat en el terreny dels grans principis (ep, que cal defensar-los, i tant!) i no acabem d’arribar a trepitjar el terra, a enfangar-nos. A ser tan vius (o demagogs, si voleu veure-ho de l’altre cantó) com ells. No em cansaré de repetir-ho des d’aquesta modesta tribuna, hem de deixar de parlar tot el dia de com ho farem (ja li hem donat totes les voltes possibles) i treballar molt més intensament en dues perspectives: què suposa per al nostre futur quedar-nos a Espanya i quines immenses possibilitats se’ns obren al davant si ens deslliurem de la càrrega insuportable de la dependència.

Ras i curt, al jubilat de l’autobús cal explicar-li la doble realitat entre la qual ha de triar el 27-S: mantenir la dependència amb moltes possibilitats de no cobrar les pensions en un futur no gaire llunyà o guanyar l’estat propi que l’asseguri i la faci adaptar-se als estàndards de preus del país. Hem de parlar descarnadament dels costos de mantenir la dependència: del que suposarà pagar (com fem ara) un 25% del deute espanyol, mitjançant un manteniment de l’espoli que assegurarà (governi qui governi a Catalunya) la degradació dels serveis públics en els propers anys. En sentit contrari, cal presentar, per exemple, és una idea, un Pla a deu anys on es concretin els progressius beneficis de la independència; on es detallin, sí, els costos inicials de transició, però on també es reculli l’aplicació concreta dels recursos (els 16.000 milions de l’espoli) en el territori, mitjançant actuacions concretes, que els votants puguin identificar i valorar. Perquè només tocant terra començarem una altra vegada a eixamplar el nostre camp. Comencem quan abans la campanya per la independència.

Comentaris

  1. Els vells escocesos per una miserable pensió van llençar per l'aiguera les i3lusions dels més joves entre ells, els seus nets. Ja cal ser burrus per caure en aquestes demagogies electorals, i això allà que tenen major tradició democràtica, imaginem com anirà per aquí.

    ResponElimina
  2. El drama ve d'estar-se aborregant mirant TV pels descosits i sense establir-hi cap reflexió. D'aquests n'hi ha massa gent. No hi ha manera.
    Una petita esperança meva rau en el canvi que hi veig als veïns de la meva casa: Els estrafolaris nou vinguts de fa uns cinc anys o més han desaparegut i torna a haver-hi veïns propis del país que fins i tot es presenten!
    Esclar que, per altra banda, la meva dona de fer feines, el meu punt de referència del què s'hi cou al sector dels adormits, veig que encara està enganxada amb els suposats robatoris de la família Pujol.
    De tota manera, crec que el potencial indep. segueix vigent, igual de quan el 9N passat i més enllà. D'aquí els cabrejos descabellats dels PPeros.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…