Ves al contingut principal

La gran paradoxa de les municipals: un esmicolament d’efectes conservadors

Per a qui hagi seguit les enquestes (a les quatre capitals provincials, l’Hospitalet, Santa Coloma, Sabadell, Mataró, Sant Cugat del Vallès o Sitges) que els mitjans nacionals han anat publicant durant la primera part de la campanya (quan és legal), hauran comprovat diverses constants: una de molt clara, pel que fa a ERC i la CUP, el reiterat menysteniment via cuina d’estimació final de les seves quotes d’intenció directa de vot, exactament, tot el contrari del tracte dispensat a la flamant joguina de l’establishment, Ciutadans. Així que, algú pot tenir una sorpresa desagradable la nit de diumenge. La tercera força independentista, CiU, pateix arreu una certa erosió, però manté força bé les seves posicions i no hi ha dubte que es farà amb la victòria a les eleccions municipals per segona vegada a la seva història. Tot i trobar-nos enmig d’un veritable tsunami de canvi social i polític, la segona constant és, potser, a priori sorprenent: la impressionant estabilitat dels resultats que raonablement es preveuen. 

Amb la pràctica excepció de Xavier Trias a Barcelona i el candidat del bustisme a Sabadell, pràcticament cap ciutat important es preveu ni la possibilitat d’un canvi de mans el proper diumenge. No només serà efecte de l’aparició del vot ocult als partits tradicionals, sinó sobretot, el resultat de la combinació entre l’esmicolament impressionant de la presència de forces en el ple (amb el cas extrem de Sitges on es preveu l’entrada de 9 forces polítiques diferents disputant-se els 21 regidors del ple) i el sistema electoral vigent, que atorga l’alcaldia automàticament a la força més votada, amb l’única excepció de la configuració d’una majoria absoluta alternativa. I aquesta majoria, atesa la dispersió de les noves forces en presència entre els eixos nacional i ideològic, aigua i oli, és pràcticament impossible. Així que, curiosament, si més no a les grans poblacions principals del país, sembla que l’efecte principal del gran esmicolament dels consistoris serà, en bona mesura, el blindatge del continuisme dels actuals equips municipals.

Comentaris

  1. Doncs, mira, potser aquest esmicolament ens pugui beneficiar. Potser. Perquè si els qui votaven PP-PSC es divideixen entre Ada Colau -Podemos, oi?- , ICV, Ciudadanos, PP, PSC-PSOE, i altres, al final, i com que nosaltres (espero!!) seguirem votant ERC, CiU, CUP doncs crec que això ens enfortirà. No sé si ho acabo de dir bé: Davant de la divisió de les parts integristes, totes entre elles, a nosaltres això ens beneficia, donant per fet que seguirem votant el trio indep.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…