Ves al contingut principal

A qui votaré el 27-S

L’espectacle dels “hooligans” amb motiu de les eleccions municipals ha estat lamentable. Passejar-se per les xarxes socials, un acte de veritable masoquisme. Un no arriba a entendre com es pot estar tan fora de la realitat. 948 oportunitats de criticar per una cosa o per just la contrària, el que fan altres independentistes. Partidisme clandestí a cada passa, especialment, el pitjor, entre els qui més denuncien el suposat partidisme dels altres. L’espectacle (sort que ha passat ja la constitució dels ajuntaments!) m’ha servit per veure-hi una mica més clar de cara a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Alguns opinadors dediquen molts esforços a lamentar-se pel fet que la realitat del debat polític no s’ajusta exactament a allò que ells havien previst (en bona part, per haver enviat el procés a hivernació durant nou mesos eixorcs). Un servidor, en canvi, està tan, però tan, fins als nassos (essent fi) d’aquest exercici diari de caïnisme que ens assetja des de l’estiu de l’any passat que he decidit adoptar-hi un enfocament més constructiu.

Sintetitzem-ho, per respondre a la pregunta que dóna títol a aquest article. Que a qui votaré i a qui recomanaré votar d’aquí poc més de cent dies a les eleccions més importants de la història de Catalunya? Molt senzill. Dos paràmetres bàsics, interrelacionats, que, de fet, es reforcen mútuament. Exactament, votaré i recomanaré votar a aquell candidat, candidatura i entorn de campanya (tots tres, eh!) que acrediti dedicar menys temps, esforços i mala baba a criticar per terra, mar i xarxes els altres candidats, candidatures i entorns de campanya independentistes. En altres paraules, votaré a aquell candidat, candidatura i entorn de campanya que (en no estar distret desqualificant els altres independentistes) dediqui més temps a proposar amb credibilitat i rigor el nou país que tenim l’oportunitat única de crear. Perquè el model de nou país que em proposen des del caïnisme, sigui de dretes o d’esquerres, d’un superlíder o de l’altre, no m’interessa, per moralment repulsiu. Apa, doncs, candidats, candidatures i entorns de campanya, comença el període de prova. Vosaltres direu.

Comentaris

  1. Un bon discurs d'ètica, sí senyor!
    Jo també, i suposo que molts altres també pensen el mateix, estic cansat, per no dir fart, dels comentaris d'allò "...i aquell més!". Per una vegada cal ser responsables, asserenats i decidits.
    M'esgarrifa aquell comentari tan esbiaixador que, posant per davant la necessitat de subsistència econòmica, s'aparti de la mateixa realitat que l'origina. També m'esgarrifen els massa prudents amb el temor de quina pluja els podrà caure a sobre si s'atreveixen a respirar. En fi, és l'hora de ser altament responsables i decisius en aconseguir aquest alliberament que la gran majoria desitgem i que ens cal imprescindiblement si volem seguir existint com un país normal i no centripetat.

    ResponElimina
  2. VOLS DIR"PERDONALS PARE..."?. POT SER POC ELEGANT PERO ,LA MERDA CAL QUE SURI,I LES ETZAGALLADES FERLES VISIBLES,ENS HI JUGUEM MASSA,PER ANAR AMB EL LLIRI A LA MA.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…