Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A.-D. Fachín, T. Forcades i O. Junqueras

Fachín, Albano-Dante (candidat de Podem a la presidència de la Generalitat de Catalunya).
Confluència impossible.
El flamant candidat de Podemos a Catalunya, a més de queixar-se contra TV3 per no parlar del llançament de la seva candidatura (de moment, extraparlamentària), ha explicat aquests dies a la multitud de mitjans que sí els paren atenció que és partidari d’un procés Constituent a Catalunya, però coordinat (?) amb els dels altres territoris de l’Estat. Com en tots els períodes revolucionaris de la història espanyola que, indefectiblement, han acabat com el rosari de l’aurora. En una mostra d’alçada política sense parió ha afegit que anirà a la gran mani de l’11-S a la Meridiana en funció de la seva agenda: aquest és el nivell de respecte per la mobilització popular més important de la història del país: s’hi pot estar a favor o en contra, però no és obligatori fer el ridícul.

Forcades, Teresa (candidata de Procés Constituent a la Generalitat de Catalunya).
Maniobra d’exclusió.
Les darreres passes de la líder anticapitalista semblen no gaire mesurades. Ha abandonat la vida religiosa per llançar (en una actitud que, francament, fa ferum de vella política, de dalt a baix) la seva pròpia candidatura a encapçalar la llista de confluència dels qui volen canviar-ho tot (excepte, alguns, d’Estat). El més sorprenent de la seva aposta és la claredat amb la qual exclou una part significativa de la societat catalana. Diu la Teresa Forcades que la independència cal fer-la sense CiU. I la matemàtica més bàsica no surt. Perquè, com es pot construir la República Catalana deixant de banda entre el 20 i el 25% dels votants i dels seus lideratges? La pregunta és: quan s’exigeixen condicionants impossibles, s’està fent més viable o impossible un projecte col·lectiu? Francament, si és per a això no calia exclaustrar-se.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana de Catalunya).
L’aposta republicana.
Encetant d’una vegada (mare meva com ha costat!) el tipus de campanya eminentment programàtica que necessitem com aigua de juny, pensat alhora per a unes eleccions plebiscitàries i constituents com les que ens esperen d’aquí cent dies, aquest divendres, per arrodonir la festa, avançant-se un dia al president, el líder d’Esquerra llançava la seva aposta per al 27-S: una Aliança per la República Catalana. Una candidatura, centrada en la independència, la justícia social i la regeneració democràtica, coherent amb el que ha estat la trajectòria de Junqueras des del minut u del seu lideratge: l’objectiu (encara que no ho sembli, gens partidista, de país) de guanyar tot l’espai possible per a una esquerra nacional, no subordinada, en substitució del paper històric dels socialistes catalans. La victòria de Mas el 27-S no enfosquirà la importància de la seva missió.

Comentaris

  1. Hi ha coses que conjuminen la voluntat amb els mitjans. M'explico, les coincidències no són mai casualitat ni venen soles, regalades. Se les treballa i el conjunt potencia la consecució. Potser segueixo essent enigmàtic, però us asseguro que està molt clar.
    Ja ho deia l'Alexandre Deulofeu sobre la seva matemàtica de la història. Tot són cicles i es confabulen per tornar les coses al seu lloc. Sobretot si se'ls potencia. Així, doncs, hauríem de ser molt talossos si ara ho esgarriéssim tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…