Bestiari del procés: D. Fernández, N. de Gispert i J.M. Lassalle

Fernández, David (portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya).
Contra la impostura.
Mítica xerrada a Madrid del líder parlamentari de la CUP que va marxant. Qüestionat sobre les causes de la no confluència amb Barcelona en Comú, David Fernández les sintetitza ràpid: s’anomenen, bàsicament, Iniciativa. Assumir la cultura política de la Barcelona olímpica, de la del Fòrum, de la de l’especulació urbanística, la de l’aplicació de la primera retallada de salaris (de fet, l’única que ha esdevingut irreversible!) del 5% als treballadors públics, la dels quatre ferits per pilotes de goma (per tres de CiU). La bateria de raons és demolidora. I aquesta setmana, hem sabut que l’antic portaveu municipal socialista, que havia rebutjat integrar-se a la llista d’Esquerra Republicana és fitxat com a gerent. I que el cap de premsa d’Hereu, passarà a fer funcions semblants per al nou equip de govern. Conclusió: Catalunya en Comú està difícil.

Gispert, Núria de (vicepresidenta del Parlament de Catalunya).
Determinació impressionant.
La participació dels pesos pesants d’Unió en la batalla del 14-J està resultat sorprenent: clàssics com Joan Rigol o Núria de Gispert no han dubtat a l’hora de contestar públicament el posicionament polític del comitè de govern. La paraula és claredat. S’ha acabat el temps d’enredar. I acostumats com estàvem a veure’ls marejar la perdiu, la veritat és que tanta contundència provoca un somriure de goig immediat. El moment destacat, quan de Gispert replica l’afirmació d’Espadaler que un posicionament clar d’Unió pot provocar una fugida de vots cap a Ciudadanos; la resposta, un repàs a la tasca dels neolerrouxistes contra la llengua pròpia del país i la conclusió que si estan disposats a fer aquest salt és que el seu lloc no era a Unió. Amb un bon vent i barca nova de post data. Espectacular.

Lassalle, José María (Secretari d’Estat de Cultura del govern espanyol).
A punta de baioneta.
Aquesta setmana el segon del ministeri en afers de Cultura ha comparegut al Congrés dels Diputats espanyol per recordar-nos que, setanta-sis anys després, per disposició inapel·lable del Tribunal Constitucional, els arxius i documents confiscats el 1939 a particulars i entitats dels quals no sigui possible identificar-ne els hereus actuals hauran de repetir el mateix viatge cap a Salamanca que va organitzar aleshores el feixisme. En ignorar la legislació republicana i actual que atorgava i atorga la competència sobre el patrimoni cultural català a la Generalitat, el govern i el màxim tribunal espanyol donen per bones les operacions massives de confiscació organitzades durant l’ocupació franquista de Catalunya. Per això (i pels milers de republicans que continuen a les cunetes) fa molta gràcia que el Borbó faci a París els homenatges que els seus neguen a Barcelona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas