Ves al contingut principal

Bestiari del procés: D. Fernández, N. de Gispert i J.M. Lassalle

Fernández, David (portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya).
Contra la impostura.
Mítica xerrada a Madrid del líder parlamentari de la CUP que va marxant. Qüestionat sobre les causes de la no confluència amb Barcelona en Comú, David Fernández les sintetitza ràpid: s’anomenen, bàsicament, Iniciativa. Assumir la cultura política de la Barcelona olímpica, de la del Fòrum, de la de l’especulació urbanística, la de l’aplicació de la primera retallada de salaris (de fet, l’única que ha esdevingut irreversible!) del 5% als treballadors públics, la dels quatre ferits per pilotes de goma (per tres de CiU). La bateria de raons és demolidora. I aquesta setmana, hem sabut que l’antic portaveu municipal socialista, que havia rebutjat integrar-se a la llista d’Esquerra Republicana és fitxat com a gerent. I que el cap de premsa d’Hereu, passarà a fer funcions semblants per al nou equip de govern. Conclusió: Catalunya en Comú està difícil.

Gispert, Núria de (vicepresidenta del Parlament de Catalunya).
Determinació impressionant.
La participació dels pesos pesants d’Unió en la batalla del 14-J està resultat sorprenent: clàssics com Joan Rigol o Núria de Gispert no han dubtat a l’hora de contestar públicament el posicionament polític del comitè de govern. La paraula és claredat. S’ha acabat el temps d’enredar. I acostumats com estàvem a veure’ls marejar la perdiu, la veritat és que tanta contundència provoca un somriure de goig immediat. El moment destacat, quan de Gispert replica l’afirmació d’Espadaler que un posicionament clar d’Unió pot provocar una fugida de vots cap a Ciudadanos; la resposta, un repàs a la tasca dels neolerrouxistes contra la llengua pròpia del país i la conclusió que si estan disposats a fer aquest salt és que el seu lloc no era a Unió. Amb un bon vent i barca nova de post data. Espectacular.

Lassalle, José María (Secretari d’Estat de Cultura del govern espanyol).
A punta de baioneta.
Aquesta setmana el segon del ministeri en afers de Cultura ha comparegut al Congrés dels Diputats espanyol per recordar-nos que, setanta-sis anys després, per disposició inapel·lable del Tribunal Constitucional, els arxius i documents confiscats el 1939 a particulars i entitats dels quals no sigui possible identificar-ne els hereus actuals hauran de repetir el mateix viatge cap a Salamanca que va organitzar aleshores el feixisme. En ignorar la legislació republicana i actual que atorgava i atorga la competència sobre el patrimoni cultural català a la Generalitat, el govern i el màxim tribunal espanyol donen per bones les operacions massives de confiscació organitzades durant l’ocupació franquista de Catalunya. Per això (i pels milers de republicans que continuen a les cunetes) fa molta gràcia que el Borbó faci a París els homenatges que els seus neguen a Barcelona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…