Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Antich, M. Bustos i D. Camats

Antich, José (exdirector de “La Vanguardia”).
Mutació justiciera.
Plantofada rere plantofada. A dreta i esquerra. A dues mans. La carta de comiat enviada al seu antic diari és tan eloqüent que reclama a crits reprduir-la aquí en forma d’encadenat de frases entre cometes. Prepareu-vos. Sobre la relació amb els lectors: “cal mantenir aquesta complicitat, cal parlar la mateixa llengua”. Reflectir la realitat, no perdre el cap per modificar-la: “un diari que ha d’avançar pel carril central de la societat catalana”. Deixar de banda el messianisme comtal que a hores d’ara tot ho impregna: “la nostra societat no necessita que ningú li digui el que ha de pensar”. Perquè s’adrecen a gent que pensa: “si us plau, no menystinguem els nostres lectors”. I com a corol·lari, un pinzellada del mal rotllo que presideix a hores d’ara les relacions entre l’empresa i la redacció, amb la recomanació de no “tornar a l’estèril llenguatge del ‘nosaltres i ells’”.

Bustos, Manuel (exalcalde Sabadell).
Prendre la moral com a hostatge.
En una compareixença parlamentària surrealista a la comissió sobre el frau, el defenestrat Manuel Bustos s’ha presentat a sí mateix com una víctima de l’establishment sabadellenc que, suposadament, no el va acceptar mai per haver nascut fora de la ciutat vallesana i de Catalunya. L’etnicisme com a argument defensiu, just en el moment que començaven a circular els rumors sobre el desmarcatge (afortunadament, no consumat) del seu partit a Badalona, en considerar la candidata alternativa massa independentista. Entretant, a l’espera del que acabi de confirmar-se avui, ERC i la coalició local en la qual s’integra la CUP, han arribat a un acord per a governar una de les principals ciutats del país. Sí, les eleccions municipals (tot i fer nosa al procés) han servir per fer net i per acréixer la presència de l’independentisme allà on era més necessari.

Camats, Dolors (vice-coordinadora d’ICV-EUiA).
Equivocar el temps.
La direcció ecosocialista ha emplaçat aquets dies PSC i ERC ha reproduir a nivell local, arreu, tripartits que arrabassin el poder a CiU. Camats ha parlat fins i tot de la necessitat d’estar “a l’alçada del moment”. És sorprenent que aquesta percepció de la importància històrica d’on som, per a algú que s’ha declarat independentista i es considera d’esquerres, no sigui reconeguda com la millor oportunitat de les seves vides per fundar un nou país de base popular. Entre els “hooligans” de la llista única i els del tripartit, hi ha un intent claríssim d’ofegar la pluralitat i de desviar l’atenció del moment clau on som: a cent dies d’unes eleccions alhora plebiscitàries i constituents que ens han de permetre tres coses: la victòria inequívoca del sí, determinar el lideratge (més coral) renovat del procés i el marcar el pes de cada orientació ideològica en el procés constituent.

Comentaris

  1. Respecte del cas de La Vanguardia, aquesta gent em recorda aquell a qui li agrada navegar entre dues aigües, diguem-ne Duran-Lleida. Ets de dretes però no ho vols reconèixer perquè tens la raó absoluta. Vols que tothom et faci cas i t'emprenyes quan no te la volen concedir, etc. etc. D'aquesta manera, en Pepe queda fora de joc, en Rafael Nadal també i van arraconant gent que ja s'han passat de ratlle. La Vanguardia vol que la seva ratlla sigui miraculosa: De dretes com La Razón o l'ABC i amb escrits intel·ligents com els citats i tants altres. Impossible! Les dretes a Espanya no son ni cultes ni intel·ligents!! Així els va, dins d'aquesta beatitud sense compromí i dins d'aquesta planta de l'adormidora...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…