Bestiari del procés: J.R. Bosch, A. Castellà i J.A. Duran i Lleida

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Impotència civil.
Aquesta setmana la capacitat econòmica d’aquesta entitat, que no arriba al centenar d’associats però no s’està d’exigir (i obtenir) una forassenyada presència mediàtica acompanyada del suport econòmic i logístic de l’Estat en la seva acció dependentista, s’ha vist reflectida en la contractació (o regal) d’un nou anunci a pàgina sencera als grans diaris barcelonins. La darrera iniciativa, la denúncia davant dels tribunals contra la campanya de la Generalitat que ens esperona a preparar-nos per construir un país millor, un lema que resulta sorprenent que Societat Civil Catalana no comparteixi: no estan favor d’una Catalunya millor? Llançar-se als tribunals denota, novament, la seva desesperació creixent: incapaços d’aconseguir cap mena de mobilització rellevant en defensa de la dependència, han de limitar-se a imitar el “sindicat” d’ultra-dreta “Manos Limpias”, amb el que molts d’ells comparteixen orígens i ideari.

Castellà, Antoni (secretari general d’Universitats del Govern de Catalunya).
Responsabilitat històrica.
Encapçala l’ala independentista d’Unió, que combina el suport de figures com Joan Rigol i Núria de Gispert, amb àmplies capes del partit, especialment al territori, on el suport a les mobilitzacions independentistes, de la V al 9-N, ha estat senzillament massiu. Clar en la crítica a la indeterminació total de la pregunta proposada pel comitè de govern, Castellà haurà de ser l’home fort d’una campanya disputada militant a militant i en la qual caldrà estar amatent a les maniobres pocs clares dels qui controlen l’aparell del partit des de fa tantes dècades. Si se’n surt, Catalunya haurà guanyat un procés més fort i Unió un nou lideratge. I sigui com sigui, Castellà sembla inequívocament cridat a jugar un paper important en la llista per al 27-S que el president anunciarà d’aquí pocs dies.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del comitè de govern d’Unió).
Punt i final.

El de la Franja ha aconseguit aquesta setmana imposar la seva pregunta inacabable. Un rosari de condicions per no baixar (del tot) de l’autobús, que constitueixen un obús en la línia de flotació del preacord sobre el full de ruta. Duran ha estat brillant amb el seu “win-win”: es fa seu el sí i trasllada als contraris la imatge de doblegar-se a pressions externes i d’inestabilitzar greuement el partit. Tot plegat, mentre continua desgastant el lideratge de Mas. El 14 de juny, doncs, els militants d’Unió tindran la paraula: només una victòria del no (entès com a esmena a la totalitat) permetrà salvar un patrimoni polític de 84 anys. En cas contrari, Duran haurà de preparar-se per concórrer en solitari a la cita electoral, com a gran aposta del Pont Aeri: o no, perquè les enquestes aviat revelaran que només farà mal al PP i Ciudadanos i difícilment superarà el 3% dels vots.

Comentaris

  1. Referent al merder que sempre genera el botifler del segle, Duran-Lleida, ara ja ha arribat al seu paroxisme. Temps enrere ja va respondre molt sincerament -això cal reconèixer-ho- a la Mònica Terribas que ell no vol deixar la política sota cap concepte perquè sinó es quedaria sense feina. Així mateix.
    Jo diria que el què es calla és que si ha de ser així, de perdre la feina, arrossegarà a tot ser vivent. Voluntàriament, expressament. No deu tenir al cap el concepte de retirar-se discretament i prou, no.
    Curiós concepte de "feina" expressat per ell mateix: La seva dedicació a la política és per a ell dedicació laboral. No està malament. Jo en diria "xanxullo, mòmio, etc. amb el que ens porta a vendre al mercat de Madriz...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)