Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J.R. Bosch, A. Castellà i J.A. Duran i Lleida

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Impotència civil.
Aquesta setmana la capacitat econòmica d’aquesta entitat, que no arriba al centenar d’associats però no s’està d’exigir (i obtenir) una forassenyada presència mediàtica acompanyada del suport econòmic i logístic de l’Estat en la seva acció dependentista, s’ha vist reflectida en la contractació (o regal) d’un nou anunci a pàgina sencera als grans diaris barcelonins. La darrera iniciativa, la denúncia davant dels tribunals contra la campanya de la Generalitat que ens esperona a preparar-nos per construir un país millor, un lema que resulta sorprenent que Societat Civil Catalana no comparteixi: no estan favor d’una Catalunya millor? Llançar-se als tribunals denota, novament, la seva desesperació creixent: incapaços d’aconseguir cap mena de mobilització rellevant en defensa de la dependència, han de limitar-se a imitar el “sindicat” d’ultra-dreta “Manos Limpias”, amb el que molts d’ells comparteixen orígens i ideari.

Castellà, Antoni (secretari general d’Universitats del Govern de Catalunya).
Responsabilitat històrica.
Encapçala l’ala independentista d’Unió, que combina el suport de figures com Joan Rigol i Núria de Gispert, amb àmplies capes del partit, especialment al territori, on el suport a les mobilitzacions independentistes, de la V al 9-N, ha estat senzillament massiu. Clar en la crítica a la indeterminació total de la pregunta proposada pel comitè de govern, Castellà haurà de ser l’home fort d’una campanya disputada militant a militant i en la qual caldrà estar amatent a les maniobres pocs clares dels qui controlen l’aparell del partit des de fa tantes dècades. Si se’n surt, Catalunya haurà guanyat un procés més fort i Unió un nou lideratge. I sigui com sigui, Castellà sembla inequívocament cridat a jugar un paper important en la llista per al 27-S que el president anunciarà d’aquí pocs dies.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del comitè de govern d’Unió).
Punt i final.

El de la Franja ha aconseguit aquesta setmana imposar la seva pregunta inacabable. Un rosari de condicions per no baixar (del tot) de l’autobús, que constitueixen un obús en la línia de flotació del preacord sobre el full de ruta. Duran ha estat brillant amb el seu “win-win”: es fa seu el sí i trasllada als contraris la imatge de doblegar-se a pressions externes i d’inestabilitzar greuement el partit. Tot plegat, mentre continua desgastant el lideratge de Mas. El 14 de juny, doncs, els militants d’Unió tindran la paraula: només una victòria del no (entès com a esmena a la totalitat) permetrà salvar un patrimoni polític de 84 anys. En cas contrari, Duran haurà de preparar-se per concórrer en solitari a la cita electoral, com a gran aposta del Pont Aeri: o no, perquè les enquestes aviat revelaran que només farà mal al PP i Ciudadanos i difícilment superarà el 3% dels vots.

Comentaris

  1. Referent al merder que sempre genera el botifler del segle, Duran-Lleida, ara ja ha arribat al seu paroxisme. Temps enrere ja va respondre molt sincerament -això cal reconèixer-ho- a la Mònica Terribas que ell no vol deixar la política sota cap concepte perquè sinó es quedaria sense feina. Així mateix.
    Jo diria que el què es calla és que si ha de ser així, de perdre la feina, arrossegarà a tot ser vivent. Voluntàriament, expressament. No deu tenir al cap el concepte de retirar-se discretament i prou, no.
    Curiós concepte de "feina" expressat per ell mateix: La seva dedicació a la política és per a ell dedicació laboral. No està malament. Jo en diria "xanxullo, mòmio, etc. amb el que ens porta a vendre al mercat de Madriz...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…