Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Levy, J. Olòriz i M. Rojals

Levy, Andrea (vice-secretària d'Estudis i Programes del PP espanyol).
Impostura recompensada.
Fa mesos que, modestament, he denunciat la presència d’Andrea Levy a les tertúlies de la ràdio comtal. No per res. És que era l’única representant de partit polític (encara que fos presentada com a advocada) amb presència incombustible. Aquí, cal dir-ho en raó de justícia, la responsabilitat no recau damunt d’ella, que ha buscat legítimament el màxim protagonisme als mitjans, si no de qui l’ha convidat a ella i a ningú més. L’espectacle va fer una passa endavant quan Xavier Sala i Martín la va treure de polleguera fa unes quantes setmanes, demanant-li que reconegués la seva condició de veu de partit. Ella, indignadíssima, va marxar adduint que opinava de manera pròpia. I tan personal devia ser que, de número tres que era al PP català, l’han convertit en responsable d’estudis i programes de la central metropolitana. Quanta independència de criteri!

Olòriz, Joan (exidirigent gironí d’ICV).
L’hora de dir sí o no.
Els independentistes d’Uníó han forçat una consulta interna, encara que la confusió de la pregunta hagi aconseguit emboirar el resultat. A Iniciativa, ni això. Però la veritat és que a falta ja de menys de cent dies per al #27s2015 (i cada dia més) ningú podrà defugir definir-se. I qui no ho faci es consumirà a foc lent però inexorable. Després de la marxa d’en Raül Romeva fa uns mesos, ara toca la baixa de qui ha estat durant anys i panys un dels referents principals dels ecosocialistes a terres gironines. Una passa més envers el referèndum plebiscitari del setembre. Perquè la nova política, encara que alguns sectors a dreta i esquerra es resisteixin numantins, passa ara mateix, necessàriament, per la fi de les ambigüitats tant en l’àmbit nacional com en el social, junts i indestriables, més que mai.

Rojals, Marta (escriptora i periodista).
Contra el sectarisme que ens corca.
Els seus articles valen gairebé sempre el seu pes en or. A “Independència sí, però amb tu no”, no us la podeu perdre, la Rojals ha expressat amb la seva brillantor de costum allò que pensem milers i milers de catalans compromesos amb la independència del nostre país (més o menys) per damunt de tot. Perquè es tracta d’això. De no deixar a mans dels aprofitats del sistema la construcció del nou país; ni tampoc, dels qui pensen que es pot edificar alguna cosa que valgui la pena sobre la base de l’exclusió d’una part, sigui de dalt o de baix. Com diu ella, amb el retrat més encertat possible de la seva actitud, que “el seu odi per una part és més gran que el desig de llibertat per al tot”. Recuperem la paraula: ge-ne-ro-si-tat (i realisme).

Comentaris

  1. El procés va morir el 2 de desembre perquè el senyor Junqueres portava temps volent-lo matar i va trobar l'ocasió. Però el president no es rendeix, intenta fins al darrer moment retornar a la unitat i aconseguir la victòria i la independència. Pot prescindir dels unionistes, pot prescindir de Unió, però es molt difícil si un 10% segueix fent costat a Junqueres. El fracàs, si el president no se'n surt, tindrà nom i cognoms. Però el president com tot gran estadista, ja està mirant més lluny: pel futur un gran partit independentista transversal i una vacuna contra el divisionisme. Junqueres serà el paradigma del que no s'ha de fer en un procés independentista, i semblava que serviria, però ni per reeditar el tripartit autonòmic servirà i crec que ja ho comença a olorar (i si no, es que és encara més ruc del que puguem pensar)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…