Bestiari del procés: A. Levy, J. Olòriz i M. Rojals

Levy, Andrea (vice-secretària d'Estudis i Programes del PP espanyol).
Impostura recompensada.
Fa mesos que, modestament, he denunciat la presència d’Andrea Levy a les tertúlies de la ràdio comtal. No per res. És que era l’única representant de partit polític (encara que fos presentada com a advocada) amb presència incombustible. Aquí, cal dir-ho en raó de justícia, la responsabilitat no recau damunt d’ella, que ha buscat legítimament el màxim protagonisme als mitjans, si no de qui l’ha convidat a ella i a ningú més. L’espectacle va fer una passa endavant quan Xavier Sala i Martín la va treure de polleguera fa unes quantes setmanes, demanant-li que reconegués la seva condició de veu de partit. Ella, indignadíssima, va marxar adduint que opinava de manera pròpia. I tan personal devia ser que, de número tres que era al PP català, l’han convertit en responsable d’estudis i programes de la central metropolitana. Quanta independència de criteri!

Olòriz, Joan (exidirigent gironí d’ICV).
L’hora de dir sí o no.
Els independentistes d’Uníó han forçat una consulta interna, encara que la confusió de la pregunta hagi aconseguit emboirar el resultat. A Iniciativa, ni això. Però la veritat és que a falta ja de menys de cent dies per al #27s2015 (i cada dia més) ningú podrà defugir definir-se. I qui no ho faci es consumirà a foc lent però inexorable. Després de la marxa d’en Raül Romeva fa uns mesos, ara toca la baixa de qui ha estat durant anys i panys un dels referents principals dels ecosocialistes a terres gironines. Una passa més envers el referèndum plebiscitari del setembre. Perquè la nova política, encara que alguns sectors a dreta i esquerra es resisteixin numantins, passa ara mateix, necessàriament, per la fi de les ambigüitats tant en l’àmbit nacional com en el social, junts i indestriables, més que mai.

Rojals, Marta (escriptora i periodista).
Contra el sectarisme que ens corca.
Els seus articles valen gairebé sempre el seu pes en or. A “Independència sí, però amb tu no”, no us la podeu perdre, la Rojals ha expressat amb la seva brillantor de costum allò que pensem milers i milers de catalans compromesos amb la independència del nostre país (més o menys) per damunt de tot. Perquè es tracta d’això. De no deixar a mans dels aprofitats del sistema la construcció del nou país; ni tampoc, dels qui pensen que es pot edificar alguna cosa que valgui la pena sobre la base de l’exclusió d’una part, sigui de dalt o de baix. Com diu ella, amb el retrat més encertat possible de la seva actitud, que “el seu odi per una part és més gran que el desig de llibertat per al tot”. Recuperem la paraula: ge-ne-ro-si-tat (i realisme).

Comentaris

  1. El procés va morir el 2 de desembre perquè el senyor Junqueres portava temps volent-lo matar i va trobar l'ocasió. Però el president no es rendeix, intenta fins al darrer moment retornar a la unitat i aconseguir la victòria i la independència. Pot prescindir dels unionistes, pot prescindir de Unió, però es molt difícil si un 10% segueix fent costat a Junqueres. El fracàs, si el president no se'n surt, tindrà nom i cognoms. Però el president com tot gran estadista, ja està mirant més lluny: pel futur un gran partit independentista transversal i una vacuna contra el divisionisme. Junqueres serà el paradigma del que no s'ha de fer en un procés independentista, i semblava que serviria, però ni per reeditar el tripartit autonòmic servirà i crec que ja ho comença a olorar (i si no, es que és encara més ruc del que puguem pensar)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas