Ves al contingut principal

Bestiari del procés: O. Junqueras, F. Martínez i A. Mas

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Treballar en les fronteres.
El líder d’Esquerra, objecte de fa mesos d’un fort desgast als mitjans, encalçat per un sector ampli de l’independentisme que li exigeix el suport a una llista unitària, semblava fins fa no gaire molt tocat. Ara, però, acabat de renovar per un 92% de la militància republicana, se’l torna a veure més relaxat, coincidint amb el seu èxit electoral a Sant Vicenç dels Horts. Dels pocs que sembla estar per la feina de fer campanya sobre la independència. Aquesta setmana a la trobada de Sitges organitzada pel Cercle d’Economia ha fet una intervenció molt lloada. És escoltar-lo i pensar per un moment, per fer una comparativa cruel, en les capacitats de discurs i comunicació de Mariano Rajoy. La xerrada de Junqueras és sobretot interessant perquè és un bon exemple del que necessitem: seduir en les fronteres de l’espai electoral sobiranista.

Martínez, Francisco (Secretari d’Estat de Seguridad del govern espanyol).
Ridícul a canvi de descompressió.
L’argumentari de les autoritats espanyoles és tan surrealista que resulta evident que, a la vista que l’orientació de l’opinió pública catalana els importa un rave, han fomentat la xiulada a l’himne espanyol i al Borbó. Quan, després de la surrealista reunió exprés (posterior al comunicat més ràpid de la història, i en dissabte!) decideixen sancionar els impulsors de la protesta, en realitat haurien d’auto-aplicar-se una dura sanció. Tot el que van fer durant els dies anteriors va ser estimular una xiulada descomunal; l’objectiu ha semblat clar: cohesionar de cara endins el Partit Popular i evitar durant dies i dies (abans i després del partit) que es parli de la castanya monumental que les eleccions del cap de setmana anterior van suposar per al partit del govern, amb els pactes que els desallotjaran de centenars de llocs de poder.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Temps d’enlairar projecte.
Duran continua aplicant aquests dies (el temps se li escola entre els dits de manera inexorable) el seu full de ruta: fer tot el mal possible al procés cap a la independència. En la sessió parlamentària de control, aquesta setmana, el president Mas ha protagonitzat una giragonsa susceptible de ser interpretada com un suport implícit a la pregunta aprovada pel comitè de govern d’Unió. Continuar xipollejant en la indefinició, en el doble sentit, és justament el que ha portat Mas de més de seixanta diputats a menys de quaranta. Contra l’estratègia de Duran per desgastar-lo només hi ha una sortida: deixar de banda els dos components de la federació i anunciar com abans la seva candidatura transversal al marge dels partits. Cada dia que retardi el llançament serà una jornada més de desgast innecessari a la seva credibilitat.

Comentaris

  1. Respecte de l'Artur Mas, i segons en Pepe Antich, sembla que divendres vinent serà clau pels seus seguidors. Sembla que proclamarà a Molins de Rei la llista de "La seva gent", clarament independentista. Ja era hora!
    Ara quedarà una diferència molt clara entre CDC i ERC: Negociant o directes? Aquí sí que hi pot haver molta divergència...

    Mai no podrem pagar el just valor de tant bona feina d'en Duran-Lleida!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…