Ves al contingut principal

Bestiari del procés: P. Iglesias, M. de los Llanos de Luna i A. Mas

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Nova política des de la caverna.
Després de l’èxit relatiu a les municipals, allà on Podem ha confluït amb altres forces amb més arrelament històric i social, Iglesias referma ara la seva estratègia per concórrer en solitari a les generals espanyoles. A Catalunya l’escenari serà segurament prou diferent: cal confluir per evitar una victòria esclatant de l’independentisme. De fet, per frustrar-la val pràcticament tot. Aquesta setmana no ha dubtat a basar els seus atacs contra el president de la Generalitat en la intoxicació electoral fabricada pel Ministerio del Interior de Fernández Díaz i publicada per “El Mundo” de Pedro J. Ramírez. La difamació com a eina de construcció del discurs polític. L’enfangament del camp, però, no aproxima Podem, precisament, a la nova política, sinó que l’equipara a les tàctiques més quinquis del vell bipartidisme. Cal que ERC i la CUP s’hi posen les piles per despullar-ho.

Luna, Maria de los Llanos de (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Majoria petonera.
Ocupada fins ara, bàsicament, a perseguir ajuntaments que es declaraven sobirans, pagaven els seus impostos a través de l’hisenda catalana o no penjaven l’estanquera, sembla que el darrer èxit de la delegada del govern espanyol a Catalunya ha estat el de posar tota la carn a la graella en l’organització de massives jures de bandera de civils a la caserna del Bruc, a Barcelona, com la que tindrà lloc aquest matí. Els mitjans espanyolistes, curulls d’orgull no nacionalista, han donat compte de la descomunal mobilització obtinguda enguany: 600 persones! Més que a Madrid! Senzillament espectacular. No sé perquè ens entretenim a ponderar manifestacions, cadenes humanes o V; la gentada que és capaç de treure al carrer l’espanyolisme a Catalunya és cada vegada més impressionant. 600 persones, “apostoflant”.

Mas, Artur (president la Generalitat).
Turbo masista.
El president Mas ha comès un error notable, si analitzem el pas des del punt de vista dels interessos generals. Quan tot era preparat per llançar la seva candidatura i les tres llistes sortir al carrer, acomboiades per una potent campanya de suport de la societat civil impulsada per l’ANC i l’Òmnium, ha decidit tornar a obrir en les entitats un debat irresoluble. Senzillament, és impossible que les organitzacions creades per fer campanya transversal es decanten per cap partit o lideratge individual. L’entrevista de dilluns a TV3 va servir per remarcar l’error del moviment tàctic: més de la meitat del temps dedicat a parlar d’ell i del seu paper. Entretant, milions de catalans (a favor o en contra) esperen que comenci d’una vegada per totes el debat sobre la independència. Perquè si volem unes eleccions plebiscitàries només hi ha una manera d’aconseguir-ho: parlar dels pros i els contres de la independència.

Comentaris

  1. Doncs jo dono suport a que la societat civil presenti candidatura i que els partits facin un acte de generositat per quedar en segon pla. Podria ser perfectament encapçalada per Muriel Casals. Ella és la candidata.
    Si això no passa, serà perquè els partits ballen al so que toca La Caixa?

    ResponElimina
  2. Granollacs,
    Hi ha una cosa que no comparteixo d'aquest apunt darrer teu.
    Des de mitjans no precisament pro independentistes (com 8TV) s'alerta -com si fos una cosa dolenta- que no s'ha fet el debat sobre què ens pot aportar de bo o dolent la independència.
    Menteixen: en realitat caldria retreure als unionistes que es neguin al debat.
    Ho dic perquè l'independentisme ja ha exposat tot allò de bo que ens donaria la independència. Ho ha explicat en conferències, mítings, entrevistes als mitjans, llibres, webs, blogs, etc. En canvi, l'unionisme ha fet poquíssim en aquest terreny.
    Per tant, l'unionisme es nega a debatre. Simplement desqualifica i prohibeix.
    Et prego que no caiguis en aquest error -no és la primera vegada que ho dius, que cal engegar el debat-: el debat fa més de dos anys que l'independentisme va engegar-lo, és l'altra part que es nega a debatre, en té prou desqualificant perquè té la idea que els instruments de l'Estat (especialment judicials) són suficients per a aturar-ho.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…