Ves al contingut principal

Bestiari del procés: X. Fina, X. García Albiol i X. Hernández

Fina, Xavier (filòsof i opinador).
Avalar la regressió.
Dilluns participa al 23/24, un dels espais més recomanables de la televisió pública catalana, per demanar-nos més autocrítica. Enmig de l’ofensiva més descomunal de l’espanyolisme des del 1936, és prioritari que ens auto-examinem si portem el casc ben posat de casa. Surrealista. La capacitat per girar la realitat com un mitjó, de traca. Per comptes d’explicar que ha estat la fallida del sistema autonòmic allò que ha portat els catalans a buscar una sortida a la seva supervivència com a comunitat política, la reflexió ve a ser que és ens ho tenim ben merescut per haver-nos tornat bojos i provocar l’Estat espanyol. El més penós, però, la banalització del dret a la protesta política en una democràcia. Quan Fina se’n fot de la repressió de qui protesta contra el Borbó i l’Estat espanyol, esdevé col·laborador actiu d’una reculada democràtica que ningú (ni tan sols nosaltres) ens mereixem.

García Albiol, Xavier (exalcalde de Badalona).
Netejar Badalona.
Una de les grans alegries de la setmana ha estat, sense dubte, l’acord de les formacions d’esquerra a Badalona per desallotjar i desinfectar l’alcaldia. La campanya i el discurs directament racista de l’exalcalde mereixien una resposta proporcionada en forma de cop de peu al cul, després que el 2011 l’aritmètica i els acords a moltes bandes amb CiU haguessin fet viable el seu govern en solitari. Avui, en canvi, ja podrem dir que la tercera ciutat del país és un lloc més digne. Pacte de perdedors? Potser. Està clar que la llista més votada no pot ser desplaçada per un aiguabarreig incomprensible. En aquest cas, però, sembla que l’alternativa confegida té la mínima coherència ideològica exigible. De fet, algú dubta que, en el cas que el sistema electoral permetés una segona volta, García Albiol també tindria moltes possibilitats de perdre l’alcaldia?

Hernández, Xavi (capità del FC Barcelona).
Sortida lliure.
La seva situació amb un peu fora, sense dubte, l’ha ajudat a expressar-se aquesta setmana sense por als habituals condicionants de l’esportista d’elit. Ha qualificat la xiulada com a “espectacular” i ha recomanat (ple de sentit comú!) que, en comptes de sancionar, l’estat hauria de reflexionar, ni que fos per un moment, sobre quines són les causes que porten (gairebé només a Espanya) milers i milers de ciutadans a xiular els símbols que se suposa que haurien de tenir com a propis. I quan encara eren calentes les paraules de Xavi (contestades a les xarxes socials amb l’habitual allau d’insults perquè l’Estat federal és a la volta de la cantonada) el portaveu del Grup Parlamentari Popular al Congreso de los Diputados, Rafael Hernando, verbalitzava la profunda reflexió del primer partit espanyol sobre la qüestió: xiulem, simplement, perquè estem malalts. Ole.

Comentaris

  1. En Xavi potser hagi estat dels més honestos de dins de ca'n Barça. Entre en Puyol domiciliat a Madrid per rebaixar els impostos i tants altres tan acomodaticis, arriba un moment que, si no és pel símbol que representa el club, no en faria ni cas. Però, en Xavi és un cas apart. Allò d'aportar tots els diners dels regals de casament (un milió d'euros!) per finançar el nou St Joan de Déu, ja diu prou en favor de la qualitat d'aquest senyor.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…