Ves al contingut principal

Bestiari del procés: X. Sala i Martín, A. Sánchez Camacho i X. Trias

Sala i Martín, Xavier (professor d’economia a la Columbia University).
Confondre el tot amb la part.
El sectors propers a CiU han paït molt malament la pèrdua de Barcelona. Amb una errònia confusió entre la sort de la federació i (encara més) del seu líder amb el procés, consideren que les eleccions municipals han estat un fracàs de l’independentisme. A la ràdio comtal, Sala i Martín apuntava a la manca de trempera manifestada pel sobiranisme en comparació amb la proposta Colau. Les xifres no semblen avalar una tesi semblant: Barcelona en Comú ha sumat als resultats d’ICV-EUiA del 2011 poc més de 110.000 vots i 6 regidors, en tant que ERC i la CUP als seus de la mateixa convocatòria més de 80.000 i els mateixos 6 regidors. No semblen magnituds molt diferents: el sobiranisme han sumat, sí, encara que no sigui en la direcció ideològica que alguns voldrien.

Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partit Popular Català).
Castanya monumental.
Ja sabem que sempre guanyen tots, però tot i així, la compareixença de la líder popular per donar compte dels resultats va ser el més patètic de la nit. La Sánchez Camacho va afirmar que el seu partit “namés” havia perdut 130.000 vots i que altres havien baixat més. El PP, pràcticament empatat amb Ciudadanos i la CUP assoleix els seus pitjors resultats d’ençà del 1991, abans de l’era Aznar. La catàstrofe a Barcelona (de 9 a 3 regidors) és dantesca. Arreu, la formació d’Albert Rivera escombra els populars. El “sorpasso” és generalitzat i apunta a una marginalització dels populars a Catalunya que amenaça de deixar-los clarament per sota dels deu diputats a les eleccions del 27-S. Sánchez Camacho ocupa encara la direcció a la colònia només amb l’objectiu d’acabar d’entomar el desastre que vindrà.

Trias, Xavier (exalcalde Barcelona).
Desorientació preocupant.
La reacció de CiU a la pèrdua de Barcelona ha estat lògicament dolguda. Convé, però, que surti quan abans de la desorientació. El president Mas, per comptes d’analitzar les raons de fons, afirmava dilluns que la derrota havia estat conseqüència de la desunió del vot sobiranista, com si algú s’hagués plantejat una llista conjunta de l’independentisme a Barcelona. Els cops de volant de Trias han estat també un autèntic tret al peu contra la credibilitat que necessiten els actors del procés. Després de manifestar-se en campanya a favor que governés la llista més votada i d’acceptar de manera elegant la derrota la nit electoral, dos dies després, com si acatés les ordres de Pilar Rahola, el candidat de CiU passava a afirmar que encara no estava tot escrit: l’espectacle d’especular amb una investidura (l’única aritmèticament possible) recolzada alhora pel PP i ERC, autènticament patètic. Passem pàgina i parlem de futur, del 27-S.

Comentaris

  1. Granollacs,
    No estic d'acord amb el primer comentari del teu tríptic.
    Crec que en Sala-i-Martín té raó amb això de la trempera.
    Fa poc, vaig parlar amb un militant d'ERC partidari de la llista única.
    Em va dir que, després de la conferència d'en Mas (proposant la llista única), a la xarxa social de l'ANC de la seva comarca hi havia eufòria. Després de la conferència d'en Junqueras (refusant la idea d'en Mas), aquella xarxa social s'havia convertit en un funeral (són paraules textuals seves).
    Em demano (t'hauries de demanar tu) si es pot guanyar unes eleccions amb la gent desmotivada o un xic decebuda (és a dir, incapaç de transmetre trempera).

    ResponElimina
  2. HOME CONSIDERAR,QUE LA "TRAMPERA"DE LA COLAU,ES LA RAO DEL EXIT... UN EXIT MOLT RELATIU PER CERT, ES MOLT AGOSSARAT,QUE ELS BARCELONINS NO SOM TAN "FRIQUIS".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…