Bestiari del procés: C. Montoro, A. Morral i A. Pastor

Montoro, Cristóbal (ministre espanyol d’Hisenda).
Rifa comptable.
Com ara fa un any, el ministre més malèfic del govern Rajoy ens ha obsequiat amb l’espectacle de les anomenades balances fiscals territorialitzades, que reconeixen un dèficit fiscal a Catalunya de més de 7.000 MEUR. Imagineu-vos on deu parar la realitat. En un exercici únic al món, amb l’aplicació d’una metodologia “sui generis” basada en el model de càrrega-benefici, els nois de Montoro ens han ofert uns resultats que presenten la comunitat de Madrid com la veritable víctima del sistema. Es tracta de generalitzar la despesa pública que, en realitat, s’executa en un territori molt concret, a fi d’aconseguir que quadrin els números desitjats. D’entre els diversos exemples comentats aquests dies m’encanta aquest: els 526.000 imputats com a despesa pública a les Illes Balears, corresponents a l’execució de les obres de l’AVE al País Basc. Deliciós. Crec que ja fa temps que no cola.

Morral, Antoni (exalcalde de Cerdanyola del Vallès i militant d’ICV).
Opció independentista.
Després de passar pel Secretariat Nacional de l’Assemblea, l’exdirigent d’Iniciativa i impulsor de l’Acord d'Esquerres per la República Catalana (ARxRC), integrat per independentistes procedents de partits i sindicats com ICV i EUiA, UGT, CCOO i Unió de Pagesos, ha fet públic aquesta setmana la seva intenció de, tot mantenint la seva militància, votar per la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí, encapçalada per Raül Romeva. L’argument, tan simple com clar: “em trobo davant una convocatòria electoral excepcional, que li vull donar el valor plebiscitari amb que serà convocada”. Si la llista agafa consistència (com sembla, a la vista del gruix dels noms que es van fent públics) i velocitat de creuer, si aconsegueix realment imposar el “frame” plebiscitari, és possible que aquest corrent es vagi contagiant per simpatia per situar-la per sobre dels 65 diputats.

Pastor, Ana (ministra espanyola de Fomento).
Així no es pot.
El despropòsit de la despesa pública espanyola, amb una partida militar absolutament disparada (gairebé tant com els índexs de pobresa), continua oferint escenes veritablement dantesques. Tot i els desastres de la crisi, el capitalisme dels amiguets sobreviu a tot drap. L’estat es descompon, però continua esquitxant. Aquests dies, la venda de l’aeroport de Ciudad Real, la construcció del qual va provocar uns costos de 1.100 MEUR, a un grup inversor xinès, per l’astronòmica xifra de 10.000 euros és un autèntic símbol. Una infraestructura que pràcticament no ha arribat mai a entrar en funcionament, però que, casualment, quan tocava, va revaloritzar terrenys d’un desert i va quallar els comptes d’unes quantes constructores. La Festa del Cel “made in Spain”. Perquè no només ens saquegen, sinó que a sobre ho fan a benefici de la llotja del Bernabeu!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas