Ves al contingut principal

Bestiari del procés: F. de Carreras, N. El Hachmi i R. Espadaler

Carreras, Francesc de (professor de Dret Constitucional).
Artilleria grossa.
L’argumentari dependentista és cada dia més insolvent. Per més capes de vernís que hom vulgui aplicar-hi. L’ideòleg de primera hora de Ciudadanos, amb tribuna setmanal al diari ex-referent de l’esquerra espanyola (que ja conserva només la segona part), creu que ha arribat el moment de passar a mesures de força major. Com si l’únic que tenim la intenció de passar-nos pel folre no fos la legislació espanyola (i, sobretot la seva interpretació) que ens restringeix els drets fonamentals, De Carreras parla, delirant, d’una suposada “ola de desobediencia al derecho [que] está llegando a peligrosos límites”. Així que, tot i que l’únic que volem és escollir el nostre futur lliure, som en un “malsano ambiente cívico” que obligarà a aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola per posar-hi ordre. I, encara, d’una hipotètica declaració de l’estat de setge ha dit que cal descartar-la “por el momento”.

El Hachmi, Najat (escriptora).
L’hora de respondre.
Amb el seu posat, tan forçat, que combina l’agre i la ingenuïtat impostada, portem anys in panys d’escoltar i llegir l’escriptora vigatana com a opinadora a tertúlies i articles de premsa. L’independentisme, sempre posat en qüestió com un projecte dubtós, que amaga tota mena de malvestats i interessos particulars. Finalment, arriba la Najat El Hachmi propositiva. Ja era hora. Formarà part de la llista Catalunya Sí que es Pot, la del nítid acrònim CSQEP. A la fi, amb claredat meridiana, ens explicarà aquest projecte tan diàfan que passa per (abans que res) reformar la Constitució espanyola, un objectiu tan, tan senzill que només requereix que hi votin a favor (dues vegades i amb referèndum pel mig) dues terceres parts dels espanyols o, encara més senzill, un 410% dels catalans. Amb el compromís, finalment, arriba l’hora de respondre.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Dignitat arrossegada.
Mentre Duran el passeja davant l’establishment enfervorit, ara a Madrid, ara a Barcelona, Espadaler va enfonsant cada dia una miqueta més la seva dignitat. I pensar que era el conseller d’Interior del 9-N! Mare meva, a on havíem d’anar... Concentrat a carregar contra el procés, el secretari general d’un partit que se’ls desfà a les mans, va accentuant un missatge que, de seguir aquest ritme, ben aviat avançarà per la dreta espanyolista la mateixa Alicia Sánchez Camacho. Aquesta setmana l’hem vist, fent honor a la tècnica de la profecia auto-complerta, invocar la suspensió de l’autonomia catalana. No, encara més enllà. L’hem sentit dir que ningú entendria a Europa que el govern espanyol no fulminés l’autogovern de Catalunya en cas que el nostre Parlament vulgui fer prevaldre la nostra sobirania. La història serà molt dura amb un personatge que ha decidit entollar-se en la ignomínia.

Comentaris

  1. Dies enrere jo deia que l'Espadaler és la foscor maquiavèl·lica de la política, la foscor espadalera. Perquè, sinó, no li hem de privar del seu invent personal? Potser, si el prefecciona una mica més, potser, aparegui als diccionaris.
    El que ja no sabia jo era que a sobre s'estigués estimbant a tanta velocitat, cames ajudeu-me, per anar-se a acollir dins de les més profundes foscors de les consciències polítiques i de l'intel·lecte humà.
    Va bene, a tutta màquinna, cap el precipici, noi!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…