Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Ferrer, J. Guardiola i J. Herrera

Ferrer, José (president d’honor del Grup Freixenet).
Decrepitud estesa.
La foto, dantesca, resclosida, de color sèpia. El Borbó, acabat d’estrenar però amb la imatge més arnada possible. Igual d’amenaçador però encara més pinxo que el seu pare. A un costat, el president del Grup Freixenet transmet una empenta de futur perfectament descriptible, alimentada a Pedralbes del braç de la seva senyora. A l’altre, el president basc, Íñigo Urkullu, enganya els seus amb una defensa del diàleg que és fum en estat pur; quins temps, aquells, en els quals el País Basc era un referent. La foto sembla resumir de manera gairebé perfecta la incapacitat d’una Estat per reformular-se. La victòria de l’antic règim, la resiliència dels colons, la persistència de la síndrome d’Estocolm. Vaja, per sortir corrents, que és justament el que volem fer en els propers mesos. I, com diria Romeva, volem fer-ho bé, però també volem fer-ho ràpid.

Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
És el moment del compromís.
L’ex-entrenador del Barça, sempre compromès amb el país, ha fet aquesta setmana una passa endavant per comprometre la seva participació en la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí. Si tenim en compte els riscos que això suposa (amb insult inclòs del ministre de l’Interior), té un mèrit extraordinari. Naturalment, la histèria xenòfoba del nacionalisme espanyol no s’ha fet esperar a les xarxes socials. Però tampoc un impacte brutal d’abast mundial: és la demostració que l’aportació d’aquests grans referents professionals a la causa pot ser senzillament fonamental en l’àmbit del reconeixement internacional. A l’hora d’acabar de completar la llista d’unitat independentista caldria tenir-ho molt en compte. També, perquè una candidatura plena de personatges d’abast mundial farà molt més difícil l’aplicació de les mesures repressives per part de la metròpoli.

Herrera, Joan (coordinador d’ICV).
A mi no m’hi comptis.
Amb perdó, eh, però estic fins els pebrots. No posis aquesta cara de tòtil, Joan. No. Jo no vull formar part de cap suposada majoria amb tu. L’argument bàsic és: l’independència no, perquè no hi ha prou gruix. Quedem-nos (sense cap interès personal, no penseu malament, no perquè sigui la seva posició personal) amb el dret a decidir, que diu que aplega un 70-80% dels catalans. I no. A mi no m’hi aplega. Si s’utilitza com a barricada contra la independència, com a mur de contenció de la llibertat, com a frustrador del futur dels meus fills, a mi que no m’inclogui en el dret a decidir. Hi estic en contra. Jo no vull el dret a decidir. El temps dels eufemismes ja s’ha acabat. Vull la independència. I com a Espanya mai podrem fer un referèndum d’autodeterminació la vull de l’única manera possible. Des del Parlament.

Comentaris

  1. Ostres!, molt inspirat, Granollacs!! Almenys per a mi, es clar.
    Just, jo coincideixo plenament amb els tres comentaris. Ens cal fugir d'aquest mal estat espanyol que es podreix altra vegada tan ràpidament. A sobre, amb la connivència dels seus propis conciutadans, alguns més, alguns menys. Però, tots s'hi llepen els dits de tenir un Estat tan carca.
    L'emprenyador és trobar-nos a casa pròpia amb personatges tan falsos com un Espadaler: en Joan Herrera. Fan mal perquè deterioren el projecte que ells representen. El mateix Herrera li ha calgut refugiar-se amb en Pablo Iglésias per no trobar-se sense ni calçotets. Pel què fa a en Espadaler -abans citat- aquest, i després del ridícul que farà el 27S, suposo que demanarà ingressar en algun altre lloc que el vulguin refugiar, o en un sanatori...

    Però, vaja, totes les misèries d'Espanya rauen en aquesta monarquia inventada pel Franco i que tant els ve gran. Esclar, mentrestant no els tornin a treure d'Espanya, ells seguiran altra vegada xuclant de la mamella.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.