Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Ferrer, J. Guardiola i J. Herrera

Ferrer, José (president d’honor del Grup Freixenet).
Decrepitud estesa.
La foto, dantesca, resclosida, de color sèpia. El Borbó, acabat d’estrenar però amb la imatge més arnada possible. Igual d’amenaçador però encara més pinxo que el seu pare. A un costat, el president del Grup Freixenet transmet una empenta de futur perfectament descriptible, alimentada a Pedralbes del braç de la seva senyora. A l’altre, el president basc, Íñigo Urkullu, enganya els seus amb una defensa del diàleg que és fum en estat pur; quins temps, aquells, en els quals el País Basc era un referent. La foto sembla resumir de manera gairebé perfecta la incapacitat d’una Estat per reformular-se. La victòria de l’antic règim, la resiliència dels colons, la persistència de la síndrome d’Estocolm. Vaja, per sortir corrents, que és justament el que volem fer en els propers mesos. I, com diria Romeva, volem fer-ho bé, però també volem fer-ho ràpid.

Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
És el moment del compromís.
L’ex-entrenador del Barça, sempre compromès amb el país, ha fet aquesta setmana una passa endavant per comprometre la seva participació en la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí. Si tenim en compte els riscos que això suposa (amb insult inclòs del ministre de l’Interior), té un mèrit extraordinari. Naturalment, la histèria xenòfoba del nacionalisme espanyol no s’ha fet esperar a les xarxes socials. Però tampoc un impacte brutal d’abast mundial: és la demostració que l’aportació d’aquests grans referents professionals a la causa pot ser senzillament fonamental en l’àmbit del reconeixement internacional. A l’hora d’acabar de completar la llista d’unitat independentista caldria tenir-ho molt en compte. També, perquè una candidatura plena de personatges d’abast mundial farà molt més difícil l’aplicació de les mesures repressives per part de la metròpoli.

Herrera, Joan (coordinador d’ICV).
A mi no m’hi comptis.
Amb perdó, eh, però estic fins els pebrots. No posis aquesta cara de tòtil, Joan. No. Jo no vull formar part de cap suposada majoria amb tu. L’argument bàsic és: l’independència no, perquè no hi ha prou gruix. Quedem-nos (sense cap interès personal, no penseu malament, no perquè sigui la seva posició personal) amb el dret a decidir, que diu que aplega un 70-80% dels catalans. I no. A mi no m’hi aplega. Si s’utilitza com a barricada contra la independència, com a mur de contenció de la llibertat, com a frustrador del futur dels meus fills, a mi que no m’inclogui en el dret a decidir. Hi estic en contra. Jo no vull el dret a decidir. El temps dels eufemismes ja s’ha acabat. Vull la independència. I com a Espanya mai podrem fer un referèndum d’autodeterminació la vull de l’única manera possible. Des del Parlament.

Comentaris

  1. Ostres!, molt inspirat, Granollacs!! Almenys per a mi, es clar.
    Just, jo coincideixo plenament amb els tres comentaris. Ens cal fugir d'aquest mal estat espanyol que es podreix altra vegada tan ràpidament. A sobre, amb la connivència dels seus propis conciutadans, alguns més, alguns menys. Però, tots s'hi llepen els dits de tenir un Estat tan carca.
    L'emprenyador és trobar-nos a casa pròpia amb personatges tan falsos com un Espadaler: en Joan Herrera. Fan mal perquè deterioren el projecte que ells representen. El mateix Herrera li ha calgut refugiar-se amb en Pablo Iglésias per no trobar-se sense ni calçotets. Pel què fa a en Espadaler -abans citat- aquest, i després del ridícul que farà el 27S, suposo que demanarà ingressar en algun altre lloc que el vulguin refugiar, o en un sanatori...

    Però, vaja, totes les misèries d'Espanya rauen en aquesta monarquia inventada pel Franco i que tant els ve gran. Esclar, mentrestant no els tornin a treure d'Espanya, ells seguiran altra vegada xuclant de la mamella.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…