Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Posadas, C. Puigdemont i M. Subirats

Posada, Jesús (president del Congreso de los Diputados).
Democràcia avançada.
Amb aquella cara de desmenjat que el caracteritza, com a reacció a unes declaracions de Joan Tardà, aquesta setmana la tercera autoritat del Regne d’Espanya ha pronunciat una frase mítica. De traca. Per recordar. D’aquelles que la democràcia espanyola pot exportar pel món. Sortida del més profund del subconscient. De les que els fan un país admirable arreu. Diu que “voten lo que voten [els catalans] Rajoy lo pararà”. Votem el que votem. És igual. Si votem el que votem ens aturaran un es pregunta legítimament per què votem. De veritat, no cal. Si allò que expressem a les urnes no mereix ni ser debatut, potser que no cal ni mantenir una democràcia formal a Catalunya. Acabem amb la impostura. Anem més enllà de suspendre l’autonomia. Suspenguem la democràcia. No, millor, suspenguem els catalans en sí mateixos.

Puigdemont, Carles (alcalde de Girona).
Relleu sòlid.
Després que l’Assembla Nacional Catalana (de manera obligada pels seus estatuts) i l’Òmnium Cultural (obligada pel salt a la palestra electoral de Muriel Casals) hagin renovat les seves cares, aquesta setmana l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) també ha escollit nou president. La força dels ajuntaments independentistes és espectacular. Tots la recordareu, la imatge d’unitat de les setmanes prèvies al 9-N, altament eficient. L’AMI és un dels instruments més sòlids al servei del procés. I, sense dubte, si l’Estat espanyol, a partir del 27-S, tria el camí de la repressió, el poder local, insubstituïble, irrevocable a la pràctica, pot tenir un paper fonamental a l’hora d’organitzar i aglutinar la resistència. El paper de l’alcalde de Girona, doncs, pot ser absolutament fonamental en el futur polític del nostre país lliure.

Subirats, Marina (sociòloga).
L’eterna presa de pèl.
Tenen un problema greu: el d’acusar els altres de geperuts sense veure el seu gep. Els del Sí que es Pot acusen els altres de manipular. Mas s’amaga darrera d’altres per amagar el declivi; es veu que ICV no. Mas divideix; es veu que l’apel·lació a l’odi d’Ubasart no. CDC monopolitza el catalanisme; es veu que Catalunya sí que es pot no reparteix carnets d’esquerranisme. Diu l’eminent sociòloga que “què passarà quan ell [Mas] decideixi fer una cosa diferent de la que la societat civil proposa?”: simplement, que no podrà fer-la. A continuació, nega qualsevol força negociadora a Catalunya (fins i tot, la de no pagar el deute espanyol) i apel·la a una negociació que en realitat és submissió. Confiança en un canvi a Espanya que és impossible i traca final amb l’acusació que fer unes plebiscitàries afavoreix el relat del PP a les generals. “Tremendo”.

Comentaris

  1. Respecte del què dius d'en Puigdemont, penso que -si no s'ha fet encara- seria qüestió de preveure la creació d'un Consell Municipal de Catalunya. Que pugui substituir la Generalitat si la intervenen. Suposo que ja deu estar previst, però no està de més proposar-ho, crec jo.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…