Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Sánchez, P. Sánchez i M. Serra

Sánchez, Jordi (president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Greu responsabilitat.
Vagi per endavant: sé que és poc rellevant, però aprofito aquesta tribuna per dir-hi la meva al respecte: sempre m’ha semblat perfecta una llista unitària. Només he posat una condició: que, tot just després d’acordar-la, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández sortissin conjuntament a presentar-la. En cas contrari, ara i sempre el que ha calgut és no fer-ne motiu d’enfrontament caïnita, acordar un full de ruta comú i tirar endavant. Desgraciadament, el president, a menys de cent dies del plebiscit, ha decidit tornar a posar entre l’espasa i la paret les organitzacions de la societat civil que donen vigor des del primer dia al procés. El president de l’ANC haurà de fer gala d’una habilitat a prova de bomba perquè aquest repte no esberli greument (com ja va passar amb l’acceptació del procés participatiu del 9-N) la unitat interna de la millor eina que encara tenim.

Sánchez, Pedro (candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol).
No nacionalisme alarmant.
Sota una immensa bandera espanyola, ningú és capaç de distingir una part del seu discurs del de Mariano Rajoy. Presentat com a candidat a la Moncloa amb el lema “Més Espanya” (de debò, no és de Manuel Fraga) aprofita per desbarrar amb la posada en escena d’un nacionalisme asfixiant. El seu discurs és encara més lamentable. Afirma, tan tranquil, que hi ha coses, com la unitat d’Espanya, que no es poden votar. I reprèn el gastat argument de la tria d’identitats que aquí ningú exigeix: demanem, només, el poder per decidir com ens governem, no pas per dir a cada ciutadà (com fan els espanyols) quina identitat, per collons, ha de sentir com a pròpia. Així, doncs, Sánchez transita tranquil·lament cap a la vulneració dels drets fonamentals. Tot apunta a que, arribats al moment decisiu, faran de crossa de la repressió.

Serra, Màrius (escriptor).
Tàctiques de guerra mediàtica.
Aquesta setmana, escena curiosa. Màrius Serra coincideix en una terrassa, de costat, amb Ferran Toutain, un dels prohoms del dependentisme a Catalunya, i explica a les xarxes socials part de la seva conversa radical espanyolista. Una equivocació que un digital amplifica i l’espanyolisme aprofita per a extreure’n les habituals conclusions delirants. Ben aviat, el gran i desvagat Josep Ramon Bosch, pinxo amenaçador habitual, ara reconvertit en mode insult (perquè li dirà “xivata”, en femení? És misogínia?), apareix per llançar-li tota mena d’improperis. Són dels primers d’una llarga llista que inclou, en la llengua de l’imperi, “gusano, chivata traidora, puta rata cobarde, hijo de perra, gentuza, llepaculs, marujon, alcahuete, papafrita, subnormal, soplón, acusica, acusón, espía, malsín, cizañero, bellorife, esbirro, verdugo, puta rata nazi chivata”. La desproporció entre l’error i la histèria desfermada és tan bèstia que, com diu l’escriptor, es demostra que el victimisme, afortunadament, ha canviat de bàndol.

Comentaris

  1. No entenc perquè la proposta de llista unitarià hauria d'esberlar l'ANC, si la proporció dins es de 99% a favor i 1% en contra. La sortida d'aquest 1%, alguns dels quals a més deuen ser els infiltrats del règim, retornaria a l'ANC la tranquil·litat, perquè això de que hi ha divisió al 50% ho fa córrer el unionisme però no és cert.

    ResponElimina
  2. Si l'ANC en lloc de tenir aquest pussil·lànim tingués la Carme Forcadell de presidenta, hauria fet el paper de lideratge que li demanem a l'ANC, posant als partits en el camí de la unitat. Però ben segur que algú va pensar com evitar-ho. I Els de l'ANC, quin immens error, gol per l'escaire.

    ResponElimina
  3. Ho començo a veure magre. Ara mateix, ja s'està comentant per la ràdio la pèrdua de suport indep. Guanyaran les parts unionistes, sembla.
    Cal algun reactiu que ho faci capgirar!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…