Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J.A. Duran i Lleida, P. Iglesias i O. Junqueras

Duran i LLeida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
Història expedientada.
L’epitafi podria dir: foren capaços de sobreviure a l’espasa i a la bomba, però el Pont Aeri els va matar. Fer un repàs a la trajectòria històrica d’Unió (farcida d’heroisme en la defensa de la sobirania de Catalunya, en temps tan difícils com la Guerra Civil o el franquisme) posa els pèls de punta, particularment, si es compara amb el punt de crisi al qual l’ha portat 35 anys de lideratge de Duran. Tot i les enquestes inflades, el cert és que el partit, tocat seriosament de mort, es debat entre restar fora del futur Parlament o quedar-se només al grup mixt, amb una representació testimonial. Embogida, però, la direcció actual opta per la pràctica d’expulsions massives. Una autèntica llàstima que una marca, abans, de tant prestigi, hagi estat prostituïda per líders que l’han posat al servei dels poderosos.

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Sucursalisme en brut.
Podemos ha aprofitat la setmana per embastar el format de primàries que ha de conduir el seu líder a encapçalar la candidatura del partit a les eleccions generals. Ha decidit també que les seves llistes a Catalunya, també el 27-S, concorreran amb Podemos com a marca, seguida d’un guió i el que els desgraciats que els facin de comparsa hi vulguin afegir. Es tracta d’una humiliació en tota regla a ICV, que traslladarà a l’opinió pública una imatge letal d’absorció. Joan Herrera i Dolors Camats hauran lliurat en pocs mesos gairebé vuit dècades d’història independent de la vella formació dels comunistes catalans. La rendició va entrar en fase definitiva el dia que van afirmar que estaven disposats a fer el que fos per confluir amb Podemos, una manera ben curiosa de negociar la seva relació/submissió.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Cop de timó.
El líder d’ERC, després d’un període massa llarg d’incompareixença, ha tornat aquesta setmana per obrir la possibilitat que sigui una sola llista transversal, sense polítics, nodrida per la societat civil, la que representi tot l’independentisme el proper 27-S. Evidentment, no es tracta de l’opció ideal, però arribats al punt d’autodestrucció on som, potser és l’única que ens permetrà deixar de barallar-nos d’una punyetera vegada. Aquest gir de campanya ha estat compatible (difícilment compatible) amb un article brillant, publicat a quatre mans amb David Fernández, en el qual els dos líders catalans més ben valorats reforcen la idea que és impossible aplicar autèntiques polítiques d’esquerra des de l’autonomisme i que el país no serà lliure si tota la seva gent no pot gaudir d’una vida digna.

Comentaris

  1. Granollacs,
    En això d'Unió, a mi m'ha decebut força en Ramon Espadaler; a tu no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rull què n'esperaves de l'esparver, quan després s'ha sabut que es va barallar amb l'Ortega, embogit de legalitat per còrrer a entregar a la policia, les llistes dels que havien col·laborat amb el 9N ?

      Elimina
  2. Caldrà crear un nou diccionari, aquest que estigui dedicat als polítics que es mengen partits. José Antonio Duran-Lleida guanya; el segueix en Joan Herrera amb Camats. N'hi ha d'altres de ben gloriosos.
    Mentrestant, en Pablo Iglésias té vista i gana i es menja Iniciativa; hi troba bon gust i ells estan ben satisfets de treure'ls els maldecaps de sobre.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.