Ves al contingut principal

Bestiari del procés: M. Cardenal, F. de Carreras i M. Casamitjana

Cardenal, Miguel (president del Consejo Superior de Deporte).
Com tothom, ni més ni menys .
El govern espanyol no només no s’ha acontentat amb pressionar per aconseguir que la UEFA obrís un expedient surrealista contra el FC Barcelona per l’exhibició d’estelades a la final de la Lliga de Campions de Berlín, sinó que ha llançat un dels seus “hooligans”, Miguel Cardenal, a lloar l’amenaça contra un club suposadament espanyol i a exigir que els catalans deixem d’utilitzar l’esport per fer política. Es tracta, en definitiva, que no fem allò que fan exactament totes les nacions del món. Perquè no volen que existim. Entretant, ocupat, ell sí, en el seu activisme polític, el president del CSD s’ha oblidat d’intervenir davant el descarat tracte vexatori rebut per l’Uni Girona de la Federació Espanyola de Bàsquet, qui pretenia obligar el club gironí a jugar la prèvia de les competicions europees tot i haver guanyat la lliga.

Carreras, Francesc de (catedràtic de Dret Constitucional).
El pas de rosca definitiu.
El gran líder ha encarregat un estudi de reforma constitucional a un dels fundadors de Ciudadanos, partit que acaba de celebrar els deu anys del seu manifest fundacional (per cert, els de l’esclat de l’independentisme, gràcies per la vostra aportació!). Les possibilitats que sigui implementada algun dia són igual a zero, però val la pena comentar els seus objectius, bàsicament, per a tots aquells que encara pensen que és possible encabir amablement el nostre país dins l’ordenament jurídic que emana graciosament de la metròpoli. La reforma, de caràcter merament tècnic, tindria com a objectius limitar (encara més enllà de la pròpia doctrina del TC dels darrers anys) el sostre competencial de les autonomies, dotar de contingut el concepte constitucional de solidaritat i atorgar més pes legislatiu al Senat. O marxem o acabarem desitjant que no hi hagi reforma.

Casamitjana, Magda (presidenta de MES).
Bracejar sobrer .
A rebuf de la publicació de la darrera enquesta pensada per impulsar la dispersió del vot independentista per la via d’una candidatura de confluència de Podemos, ICV-EUiA i Procés Constituent, la nova presidenta del Moviment d’Esquerres (MES), se n’ha desfet en elogis envers la nova força de l’unicornisme federal espanyol. Tot i l’acord amb ERC a més de 70 ajuntaments, els socialistes sortits del PSC han aportat un grau de desorientació notable a un panorama ja prou convuls. L’estirabot de Casamitjana pot respondre a la legítima decisió de reprendre el rumb de l’aliança amb un partit espanyol com Podemos o bé a una estratègia de negociació adreçada a marcar perfil per encarir en millors condicions la seva aliança futurible amb Esquerra. És, doncs, doblement preocupant: per incoherència en el primer cas, per mesquinesa partidista pròpia de la més vella política en el segon.

Comentaris

  1. No segueixo gaire els moviments de MES; però diria que mig han rectificat, per boca de n'Ernest Maragall i de la mateixa Magda Casamitjana.

    Crec que, simplement, una part de l'esquerra catalanista (tant dins MES com dins ERC) estan com enlluernats/segrestats mentalment per l'esquerra espanyola. En Joan Tardà n'és una bona mostra: quan parla del contenciós amb Espanya, pot interpretar-se tant en la via de la independència com en la via de fer una república espanyola governada per les esquerres (a les quals ERC ajudaria) a fi d'aconseguir que la ciutadania catalana s'hi senti a gust.

    Sort que també hi ha gent dins l'esquerra strictu sensu (a l'entorn d'ICV, EUiA i altres) que es belluguen perquè quedi clar que la reforma social passa per la independència.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…